Atenes, ciutat clara

Exposada al sol, nua, amb vuit vents flanquejant-te,
Atenes, vella i mítica, jeus als peus de pilastres.
Els teus altars divins, l’Acròpolis sagrada,
et guaiten des dels segles, amb l’espasa enterrada.

Les coves pels teus déus, -ells ja no responsables-
resten com els ulls buits de conques soscavades.
Dalt la teva carena, a la muntanya sacra,
l’Àgora no predica: ossos blancs sense massa.

Les túniques, avui, són destres estovalles
als restaurants que cerquen clients d’ampla butxaca.
Tu mires cap al mar, nafrada i astorada,
i esperes que l’Ulisses recali en tu la barca.

Les gavines et volen, Atenes, ciutat clara,
gats i gossos passegen en trencadís de marbre.
Cada turista pren bocins de la teva ànima
que tu gloriosa ofrenes, i impassible desgranes.

Passen sols i mil·lennis i tu restes alçada,
ets i seràs eterna, al límit desitjada.
Blau dens de mar et vetlla, ciutat d’oliva i parra,
un mariner és captiu a cada illa esparsa.