Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar, ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa, no pares de bressar.

Les barcasses remunten el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa, on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca recala en un voral
just el temps d’aturar-se al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa en tots els teus canals,
verd d’or, d’algues, de llima, ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic, llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te i bastir-te real.

Vells campanars d’esglésies et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina, et desplegues en places
on els coloms t’habiten,i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida ―aigua dels Alps, sens màcula―,
les Dolomites vibren en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos, i gavines en l’aire,
fondalades marines i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre, i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest, ciutat màgica alçada
per marins mercaders de ment mediterrània.

Com podria explicar les teves formes clares,
justes en tota mida a la mesura humana.

Ciutat del vent suau, plouen grosses gotasses
i una església a un confí roman abandonada.

Places on la gent riu i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat, la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen, i ara passen les barques
i als estrangers discrets els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea i un carreró s’enaigua,

i la plaça Sant Marc pot navegar-se en barca,
aleshores marina, amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux, de l’Orient gran maragda,

i el salvatge i brau mar on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent per fondejar a una cala

d’una illa al conflent, com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre, com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront, San Giorgio, església i càtedra,
La Giudeca al costat, llarga i enamorada.

Més enllà hi ha Torcello, que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor, cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or, a cada instant et salves,
lluen els teus pendons del roig que t’engalana.

Milers lleons alats són el conjur que exhales,
sobreviuràs, divina, amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura, i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi i en cada ésser que et guarda,

ciutat marcada d’ombra vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb i la bellesa els llaura,

ciutat de campanars que toquen a la tarda
suaus, mig adormits, per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella, humana i abastable,
és obra del sud lluent, fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i encisats ens depasses,
qui t’ha vist sols un cop sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu, dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols, mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar que en canals et traspassa
i perdura en tothom qui t’ha vist, aura i aigua.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.