Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar,
ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa,
no pares de bressar.

Les barcasses remunten
el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa,
on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca
recala en un voral
just el temps d’aturar-se
al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa
en tots els teus canals;
verd d’or, d’algues, de llima,
ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic,
llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te
i bastir-te real?

Vells campanars d’esglésies
et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques
als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina,
et desplegues en places
on els coloms t’habiten,
i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida
―aigua dels Alps, sens màcula―;
les Dolomites vibren
en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos,
i gavines en l’aire,
fondalades marines
i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers
sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre,
i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest,
ciutat màgica alçada
per marins mercaders
de ment mediterrània.

Com podria explicar
les teves formes clares,
justes en tota mida
a la mesura humana?

Ciutat del vent suau,
plouen grosses gotasses
i una església a un confí
roman abandonada.

Places on la gent riu
i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau
i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat,
la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix
al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen,
i ara passen les barques
i als turistes discrets
els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís
al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea
i un carreró s’enaigua.

I la plaça Sant Marc
pot navegar-se en barca,
aleshores marina,
amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent
dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux,
de l’Orient gran maragda.

I el salvatge i brau mar
on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent
per fondejar a una cala

d’una illa al conflent,
com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre,
com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront,
San Giorgio, església i càtedra;
La Giudeca al costat,
llarga i enamorada.
Més enllà hi ha Torcello,
que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles
que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor,
cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols
que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or,
a cada instant et salves,
lluen els teus pendons
del roig que t’engalana.

Milers lleons alats
són el conjur que exhales:
sobreviuràs, divina,
amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura,
i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi
i en cada home que et guarda.

Ciutat marcada d’ombra
vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit,
que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben
al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb
i la bellesa els llaura.

Ciutat de campanars
que toquen a la tarda
suaus, mig adormits,
per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible
i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius
ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella,
humana i abastable,
és obra del sud lluent,
fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i,
encisats, ens depasses;
qui t’ha vist sols un cop
sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu,
dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols,
mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar
que en canals et traspassa
i perdura en tothom
qui t’ha vist, aura i aigua.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s