Absurditat

Posted on 30 Mai 2015 | Deixa un comentari

dona noia trista en la foscor

Tarda tot despenjada
del meu inútil viure,
absurditat cerclada.

En tot el transitar,
batallar, ensopegar,
no hi ha ni un pas de canvi.

Jo he de rescatar-me
d’aquestes parts del dia,
insulsa correntia.

Matins, nits, llargues tardes,
camins cap al no-res,
rebentant melangia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

Gravatar
WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. ( Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.