No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.
Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.
Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.
Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.
I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.
Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.
Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.
I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.