Penetra la nit molla dins del bar del Raval,
tan blava com els somnis, així espessa i lliscant.
Regalima i s’escola pel terra desigual,
porta frescor humida a la tristor rasant.
Damunt de cada taula hi fa un bassal de porpra
i els vidres de la porta la transpiren, suaus,
i amoroseix tot l’aire i fa les llums més tèbies
i esponja i torna vívid l’ambient del vell local,
on ara hi vibra un tango que eleva el seu misteri
i impregna amb el seu vincle el cor dels parroquians.
Toca àgil l’orquestra i la tornada fimbra
per la cintura prima de la noia dansant.
El seu galant la porta com una dàlia fresca,
i es contorneja ràpid el seu maluc carnal.
De pressa gira i gira, i un Gardel sil·labeja
amb una rosa al llavi el ritual del ball.
I la pobresa minva i la nit és lluenta
i escalfa fora i dintre i treu la pena cruenta,
i torna vermell igni el vestit de la xava,
amb la sabata alçada per un taló fragant.
Es fa la nit daurada al ferm punteig del viure
somogut pel greu ritme del gir que va bressant,
i homes i dones baden al cel i la celístia
un desig de carícia, un delit naufragant.
I lluentor argentada, com xarol de nit plena,
gosa espurnejar alada entremig de l’esquerda
de vides enfonsades a una mar que sospira
ser com la nit de rica, i bella, i estelada.
Aquí pots trobar el meu perfil