Temps

Passa el meu temps
dins  de l’angoixa abrupta,
buides les mans
i un silenci que eixorda,
cap dels meus trets
pot ser reconeixible
caçada al clot
de les terribles hores.

Passa el meu temps
deixatada en oblit
terror caigut
que m’esclafa en el centre
el gran desfici,
desesper de granit,
de tot amor
el més paorós dèficit.

Passa el meu temps
del tot desballestada,
fa mil mil·lennis
ningú truca a la porta,
sóc la desfeta
d’una dona anhilada
per dolor agrest,
per solitud eixorca.

Passa el meu temps
en aïllament de tomba,
un gran ofec
que cap vent no pot vèncer,
i el pensament
que potser ja sóc morta.
Sols ansiejo
que el dia ho desmenteixi.

Estiu

Es belluga l’estiu
amb el riure de vent,
les fulles delitoses,
l’onada al mar batent,
i tot l’arbrat potent
cap al cel blau de porpra.

Jo el travesso pel mig
entre flors que llampeguen,
amb el cor tan ferit
com la sang a les venes,
sense moure il·lusions,
espectadora aliena.

Verí

No ix el plor,
llàgrimes que es contenen,
el respir fort
no duu oxigen al centre,
massa de sutge,
el dolor que enverina
colonitzant
el més profund del viure.
Massa letal
que s’escampa i flagel·la
el nucli dens
dels sentits sense treva,
cauré de cop
com un ferit sagnant,
no vull alçar-me,
vull quedar-me escolant.

Desig

Campa el desig de mort
i estretament em circumda,
penetra els porus oberts
expandeix un horror de tortura.

Em desconjunta el continent humà
i només sóc paorós desfici,
m’esqueixa una contradicció anorreant,
de carn ja no me’n resta cap vestigi.

Amb els ulls i els sentits esbotzats
només cal que el desig es realitzi.