Temps

banc 000 en la foscor por solitud

Passa el meu temps
dins  de l’angoixa abrupta,
buides les mans
i un silenci que eixorda,
cap dels meus trets
pot ser reconeixible
caçada al clot
de les terribles hores.

Passa el meu temps
deixatada en oblit
terror caigut
que m’esclafa en el centre
el gran desfici,
desesper de granit,
de tot amor
el més paorós dèficit.

Passa el meu temps
del tot desballestada,
fa mil mil·lennis
ningú truca a la porta,
sóc la desfeta
d’una dona anhilada
per dolor agrest,
per solitud eixorca.

Passa el meu temps
en aïllament de tomba,
un gran ofec
que cap vent no pot vèncer,
i el pensament
que potser ja sóc morta,
sols ansiejo
que el dia ho desmenteixi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s