A pes

Trontolla el tren
i amaga el meu trontoll,
aquest fracàs
que en mi tot ho emplena,

lluu el fort sol
de tardor que ha estrenat
un vent ardent
que l’amargor no em lleva,

i sense arrels
sola vaig rodolant,
em deixo anar
per l’aspra torrentera,

a pes, avall
masegada pels cops,
amb talls arreu,
amb ferides cruentes.

Com?

Com puc presentar davant teu
la persona que sóc,
aquesta dona greu
que ni pot controlar
el desfici del cor,
l’alè destarotat
i un esguard tan amarg
que mou a esparverar-se?

Esca

I com que a cap horitzó hi ha el meu fill
la meva vida és cega
i fa camins dins túnels incendiats
on per esca hi crema
el temps de tot l’amor ja fet un nyap,
enfonsant-me per sempre en la tenebra.

Nit

I perquè la nit és fosca
i el més senzill que passi
sigui davallar a l’infern,
és millor restar en un marge
lluny de la llum de cap astre,
amb la mort per parapet.

Olor

Ets dret, una mica llunyà,
una mica a recer,
dins el teu recinte tribal,
entre rebombori de paraules
que obscurament versen sobre tu
i sobre les quals no et pronuncies.
Amb el cabal subjugant
de la teva masculinitat protegida,
només amb un picardiós somriure
que desgrana la teva densa vida,
la teva olor que s’escampa
i el teu cos que s’atansa cap a mi,
proper i, tal com jo ja sé,
per un instant em tria.
Tu ets aquest que jo observo
entre els dibuixos fruit
de les teves mans lluminoses,
de la teva recòndita flaire
d’home, intrínseca,
empeltat en la bellesa,
enlluernant de tan sensible.

Teatre buit

I s’encenen les petites llums
de l’escenari d’un teatre buit
on s’hi està una antiga figurant
que interpreta absència i solitud.

Mare meva

El cabell tot negre, lluminosa, exòtica,
arracades verdes, vestit de fons blanc
estampat de flors, ajustat al cos,
faldilla en campana. I com t’admirava.
Eres tot bellesa, revolt d’alegria,
gran actriu de cine, tota inabastable.
I en canvi, eres meva, intensa i propera,
i jo era una espurna a la teva falda
de la flama esplèndida del teu cos de daina.
I com t’admirava, mare enlluernadora
esclatant de gràcia, tendra exuberància,
plena de la joia dolça d’estimar-me.

Pàtria compartida

Per a Vicent Andrés Estellés

Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així  a tots ens  arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.

Escolta, Goliat

No ens venceràs perquè sigui gegant
la teva força bruta desfermada.
Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
el seny d’un déu: la intel·ligència clara.

Independència

Pàtria viva,

no et vas perdre quan van enrunar-te,

al riu de la desfeta pervivien

les joies radiants, amagant com brillaven,

arrelades al magma ancestral d’un mil·lenni

que amb esclat ressorgia de cada atzagaiada,

que invicte resistia al caire de la Història,

la que avui, en fondària, construïm dia a dia

sense descans, tothora, fins arribar a la fita.