A pes

Trontolla el tren
i amaga el meu trontoll,
aquest fracàs
que en mi tot ho emplena,

lluu el fort sol
de tardor que ha estrenat
un vent ardent
que l’amargor no em lleva,

i sense arrels
sola vaig rodolant,
em deixo anar
per l’aspra torrentera,

a pes, avall
masegada pels cops,
amb talls arreu,
amb ferides cruentes.

Com?

Com puc presentar davant teu
la persona que sóc,
aquesta dona greu
que ni pot controlar
el desfici del cor,
l’alè destarotat
i un esguard tan amarg
que mou a esparverar-se?