Cremor

Visc levitant
sense aferrar-me enlloc,
no hi ha res sòlid
enllà de mi mateixa,

plena de sol,
-mediterrània meva-
dins l’intangible
corro sense futur,

i des del marge
amb cremor a ulls i estómac
guaito la densa
felicitat més fonda.

Pedra

Un vent fort sota el sol,
l’impuls del tren que avança,
l’energia del temps
i el meu ésser immòbil
en cruïlla barrada.

La brúixola perduda,
enllà la mort que esguarda,
l’acceptació a la gola
amb duresa de pedra,
però per res conformada.

Esquerdes

El tren em duu
cap a un nou horitzó,
just Barcelona,
a mitja hora comptada.
Ençà del mar,
al peu d’un bosc tinc casa,
llunya i segada
del teixit ciutadà.
Mudant-me aquí
potser em trasmudaria
de seca a humida,
d’esquerdada a suau.

Fulla

Translúcid dia
esclatant ple de sol,
tarda imponent,
verdejant i florida,
vull formar amb tu
una bellesa única,
transvasar anys
just en joventut pura,
obrir-me al sol
com una nova fulla
que tendra neix,
sense vida viscuda.

Estrella

Nit serena i callada
solcada per tot d’astres,
figura d’una estrella
alegre i confiada,
sense conèixer que era
destinada a extingir-se
dins el dolor feréstec
d’abandonar la vida.

Ferides

Floreix el bosc
amb tota l’avidesa,
bressola el vent
l’esclat de la delícia,
i no sap res
d’alegries ferides
que els éssers greus
carreguem dia a dia.

Pluja

El blau del cel
com una seda fina,
immaculat,
amb lluentor de sol.
Penso amb dolçor
en l’home que sospira,
que viu i vibra
sota pluja a Estocolm.

Sentit absolut

Qualsevol llum del vespre em porta a tu,
temps íntim remorós de fulles,
i a la casa on tu ets hi ha el centre pur,
devora els fogons, a la teva cuina.

La teva veu ressona a la cova ancestral,
fondària primordial del meu origen,
i el sopar que serveixes amb les teves mans
té l’aroma i l’escalfor del pregon viure.

Més real que tu no hi ha ningú,
mare que de cada estació ets la reina,
i a tot arreu alenes sentit absolut
i per sempre el meu món duu la teva empremta.