Visc levitant
sense aferrar-me enlloc,
no hi ha res sòlid
enllà de mi mateixa,
plena de sol,
-mediterrània meva-
dins l’intangible
corro sense futur,
i des del marge
amb cremor a ulls i estómac
guaito la densa
felicitat més fonda.
Visc levitant
sense aferrar-me enlloc,
no hi ha res sòlid
enllà de mi mateixa,
plena de sol,
-mediterrània meva-
dins l’intangible
corro sense futur,
i des del marge
amb cremor a ulls i estómac
guaito la densa
felicitat més fonda.