Mar de cap al vespre

Sempre solemne i dúctil
el mar de cap al vespre
acluca el seu dolç ull
d’onades somnolentes,
i conserva el seu blau
a sota les parpelles,
lluents de llum de lluna,
que desen somnis tènues.

Enigma

Pur aire de vidre
al cel blau, l’espai,
intocats els arbres,
immòbil boscam.

Mel que regalima
de l’alt sol daurat,
corre el tren, la vida
suaument impulsats.

L’estació a què arriba
no ens ha estat pas dit.
Amb aquest enigma
levita el somrís.

Plom

En els somnis feixucs
de dolor estret amb cordes
tornen mals no sanats
d’amors que s’esmicolen.
I s’obren les ferides
per on la sang s’escola,
la vida fa fallida,
el seny es destarota,
i els ulls tenen l’empremta
dels cops de puny que foren
trenta-cinc anys enrere,
amb plom a dins l’estómac.

Sense consol

El meu cos esgotat
sense consol ni treva,
un horror inserit
al clos de cada membre,
amb la sang aglevada
pel dolor incandescent,
forc de rella que em solca
l’esdevenir i el temps.
Xopa de malaltia,
suada per la febre
cada cop més m’enfonso
en la mort virulenta.