Inclement

Cap on mirava jo
mentre corria l’època
i treia el cap de nou
i jo ja era una altra
del tot aposentada
com vaig copsar, perplexa,
en una inclement era
de joventut asclada.

Silent

Callada en temps estrany,
sense ni plor ni prec,
m’estic en un planeta
desconegut i aliè.

A cap espai no resta
la meva identitat,
com la mort visc dispersa,
sense pes, sense edat.

Incorpòria i inerta
tal com la neu silent
de cop em sobresalta
el batec que vaig ser.

Matí

La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.

El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.

Llum

Es vessa el sol al mar
i es descompon en peixos,
ocells de llum volant
ran les ones en feixos.

Exaltació de llum
exuberant de dia,
fugaços els ocells,
els peixos instants vibren.

Aletegen les ones
de llum com brasa viva,
fulgura extasiada
la mar, dansant colpida.

Forat negre

Foscor i llums de nit
penjats a la tenebra,
estès i impenetrable
aquest espai suspès
en un vast infinit
a dins d’un forat negre,
la solitud vibràtil
en l’estàtic desert,
igual que el buit voraç
on fa paor engolir-se.