Terra rodona

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

Ulls coents

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la beina ensorrada
i els ulls de plor coents.

Nèctar

Perquè l’estiu deixa el seu nèctar daurat
al conc ovalat de les fulles,
perquè l’aire bressa compassat
la lleu i delicada natura,
perquè el sol porta olor de mar
setinada i plena de bravura,
jo vull seguir dreta enmig del temps
fent passes petites i segures,
encara que els ulls baixin a terra desgastats,
malgrat la mirada balba, esmaperduda.

Jazz obscur

Quina música tan fosca.

La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu ni puc fer

amb mi aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern les ànimes penitents
senten aquest gemec, suplici encès
que fa espurnejar les brases. Una sofrença

immensament llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora, fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa, més enfonsada,
en els darreres del temps. Un anunci

de més sotragada, pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

Blau

Potser juga una estrella
darrere el llostre,
potser la lluna jove
festeja un rostre
i l’aire net s’eleva
enllà capçanes,
potser el cel s’il·lusiona
amb un nou astre
mentre la terra roda
perdent tot llast,
i cada cop és nova,
i puny de blau.