Monthly Archives: Octubre 2017

Escriure

Alfred Émile Léopold Stevens (1823 – 1906) 000pintura dona noia escrivint una carta

Escriure
és sostenir el temps
fugisser com una bufada,
complex com un calidoscopi
en moviment,
remorós com la vibració
de l’energia d’una onada.

Escriure
és mantenir el temps
sense fons, sobre l’abisme.
A totes dues bandes,
a sota mateix,
desaparició i no–res,
igual que el transcurs del viure.

Anuncis

Mar remor

mar esvalotat

Mar feixuc en la fondària,
mar lleuger a tocar de terra,
com una au eleves ones
de la teva pell de seda

Sempre seràs la remor
del vent que els sentits et trena,
el sol sencer vessa en tu
els rajos que en tu somiegen.

En el teu cos ondulant
bressoles els somnis lliures
del teu ésser, trepidant
de la força més antiga.

M’enfonso

dona fang

Tarda lluent
de rajos sense núvols
tu resplendeixes
jo feixuga m’assec
el teu espai
és àgil i magnífic
el meu cos, fosc,
i tot desassossec.
Tarda airosa
del meu esgotat viure
mocador estès
ple de serrells de sol
al teu prodigi
vull elevar els designis
però just m’enfonso
en el no-res que em clou.

Crepuscle

sol de crepuscle

I aquí sóc
com un sol de crepuscle
ja mig ensota
del mar esponerós.
Ja ha cremat
en mi tot el ple dia
i ara em resta
enfonsar-me del tot.

Només

parella amor 456 tendresa carícia llavis

Només voldria
somoure la bellesa
que en mi es clou
sense eixidiu ni fita.
Només voldria
un neguit de tendresa
per fer sorgir
la formosor captiva.

Esplet

lluna plena mar23345

Vetlla l’hora
de la lluna més plena
en la nit
olorosa i espessa
dins l’estiu
on la festa és esclat
en l’esplet
de l’amor desbordat.

Sucumbeixo

dona noia trista desesperada0

Sense cap base
m’esqueixo
sense cap nord
deambulo
amb un passat feixuc
no suro
sense futur
sucumbeixo.