L’angoixa al cel convuls
del vespre consternat,
dos homes a presó
per conrear una pàtria,
rodola a sotracs
aquest dia ferit
vers la nit revoltada
desafiant tenebra,
la Llibertat reclama
mossegant-se els punys
dos homes innocents
a la regió infrahumana.
La rebel·lió s’encén
perquè us volem a casa.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Sant Jordi lluu als escuts
sempre a punt de matar el Drac,
l’espasa desembeinada
i el gest valerós i cast.
És cavaller de Turquia
que ha arribat al Principat
per salvar una Princesa
i apuntar-se un altre guany.
Ha sentit dir per Europa
que hi ha un sanguinari Drac
que Catalunya assola
amb les seves malvestats.
Diuen que ha malmès collites
com quan pedrega a l’engròs,
que s’ha endut xais i verdures
per desar al seu rebost.
Ara ha pres una Princesa,
filla del rei català,
que si no hi ha qui s’hi afanyi
pels seus queixals passarà.
El rei fa un prec a Sant Jordi
i li demana si us plau
que salvi la seva filla
de mans de bèstia tan gran.
Sant Jordi, de terres llunyes,
trempat com si fos un gall,
diu que el deixin sol, que es basta
per donar absoltes al Drac.
Puja un cingle com un pèsol,
que li han dit els vilatans
que allà dalt hi ha la cova
on fa niu i estada el Drac.
Va enfilant camí de pedra
quan ve olor de socarrim.
Es prepara a l’escomesa
amb escut, sabre i gran crit.
Allà al cim veu la Princesa
bella com la flor de maig,
i al costat la grossa bèstia,
que li fa gran feredat.
Però alguna cosa no encaixa
al quadre primaveral:
la Princesa xiula i canta
i el Drac està refilant.
Sant Jordi fa un gest urgent
a la Princesa tranquil·la,
tot fent soroll de ferralla
i indicant-li la sortida.
“Aparta’t, bonica dama,
de les urpes del dragó,
que desembeinant l’espasa
li faré una gran lliçó.
Et duré al meu harem
quan el Drac hagi finat,
que amb el meu sabre ardit
no li tindré pas pietat.”
Però la Princesa, valenta,
catalana de socam,
no li dóna la seguida
i fa un posat consternat.
Li respon tot decidida
sense tallar-se ni un pam
fent volar la cabellera
després d’un somriure franc.
“No vull anar al teu harem
que jo per mi ja tinc plans.
I, diga’m, jove aguerrit,
què hi fas pels meus comtats?”
Sant Jordi se’ns desorienta
amb això que ara ha sentit.
“Coi! Qui és aquesta mossa
que gosa parlar-me així?”
“Però Princesa, vinga, afanya’t,
què hi fas tan a prop del Drac?
D’aquí no en sortiràs viva
si no és que et salva un galant.”
“Oh, cavaller de l’espasa,
el del peto tan gallard,
m’entendriu en gran manera
i us crec molt ben agençat.
Però us estalviaré les penes
perquè un error ha passat:
sóc en aquest cau ombrívol
per senzilla voluntat.
Segueixo estudis de Ciències,
m’agraden els animals
i estimo en especial mida
la vida dels reptilians.”
He viatjar per Europa
i a països molt llunyans,
estudio astronomia,
vaig a la Universitat.”
Sant Jordi mig s’esparvera:
ell només ve a matar el Drac,
però fer front a la Princesa
el supera infinitat.
“Però senyora, bella dama,
com pots parlar amb tan relax?
Bellesa de nata i sucre,
que el Drac se t’engolirà!
Et vinc a salvar de l’urpa
d’aquesta bèstia gegant
que és el terror de contrades
de la Catalunya gran.”
El Drac, enmig la conversa,
es manté just a un costat:
“Els humans són molt difícils,
i jo sóc vegetarià.
He anat a saludar els bens
però els ramats s’han espantat,
i ara volten per contrades,
tots perduts i esbarriats.
I aquests catalans que es pensen
que jo me’ls he ben menjats;
si a mi m’agrada la userda,
els calçots i els espinacs!
I d’aquesta terra abrupta
vorejada pel blau mar
m’encisen les roses roges,
de primavera estendard.
I aquests catalans tan toixos,
si no fossin tan sorruts
cosirien només rauxa
a la senyera per escut.”
I així filosofa el Drac
assaborint un fonoll
mentre Princesa i Sant Jordi
són sota el sol fent un pols.
El cavaller es fa el fatxenda,
la Princesa se n’enriu,
i entre tots dos es fa un clima
altament recreatiu.
“Tu no saps pas, ai noieta,
com sóc valent i forçut!
No t’agrado amb aquest sabre
que fa por de nord a sud?
La Princesa, ben garrida,
se’l mira amb gran fruïció;
li fan gràcia les sortides
d’aquest jove bergantó.
“Cavaller de pit de ferro,
on tens el cor fumejant?
El teu amor, m’enamora,
no el sabre ni el tallant.
Més bé, si véns de Turquia,
abans em pots explicar
com són allà els clars de lluna
i el Màrmara colossal.
Potser després decideixo
que vindré a tafanejar;
diga’m també si t’agrado
i així m’ho podré pensar.”
El sòmines de Sant Jordi
no sap quin posat triar;
fa un pas avant, ara enrere,
amb un gest desconcertat.
El Drac mig se n’apiada
al veure’l tan capsigrany.
“Vinga noi, cull una rosa
ben roja per fer-li a mans.”
I Sant Jordi, fent tentines,
va al roserar del rocam;
se li claven punxes fines
però no li surt ni sang.
El Drac, flegmàtic de mena,
es grata el cap, divertit.
“Quin carallot, el Sant Jordi!,
sense espasa, quin neulit!”
Sant Jordi estira una rosa
amb els dits tots ben punxats
per donar-la a la Princesa
i desfer l’hostilitat.
La Princesa tot s’ho mira
amb ulls polits i marrons;
espera amb un mig somriure
l’heroi de pedra-cartró.
El cavaller de l’espasa,
de Turquia, blanca i mora,
ofereix a la Princesa
una rosa encisadora.
Ella agafa la poncella
i pica l’ullet al Drac,
guaita el dia a plena tarda
i fa un mirar entremaliat.
“És el vint-i-tres d’abril
als reialmes catalans,
com a Princesa el declaro
Dia dels Enamorats”.
I Sant Jordi se la mira
tot entrecuacamat:
“Bufa, i com van les dones,
la revolta ha començat.”
El Drac enllà s’enretira
per fer un esbufec fumat,
no li ha anat bé fer el turista
i de dolent l’han titllat.
“Tornaré a l’Àsia mitjana
que allà fins sóc venerat;
quin descans tornar a veure
el meu plàcid familiam!”
I Sant Jordi? No és qui era.
Sant Jordi no sap què es fa.
Ara té missió molt alta,
està aprenent a estimar.
Aquesta és la història vera,
escolteu petits i grans!,
que gelosos de la gesta
els homes van capgirar.
Publicat dins de Poemes de Sant Jordi
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 