Monthly Archives: Juny 2018

Tot és re

pintura el-naufragi-del-minotaure turner

Al joc de la immensitat
les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res,
el mar les furta de sobte.
Es perden dins de l’abís
sota les ones furioses.
S’han estavellat els ports
que un dia foren sol i ombra.
Han sucumbit totes naus
que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau
el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re,
un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure,
avui s’acaba la lluita.
Enmig l’huracà del mar,
sota un cel fred i insensible,
l’home perd les facultats,
i el respirar,  i la vida.
I llavors desapareix
com si un dia no existira.
Potser queda un flux fugaç
de tot l’amor que expandira.

Anuncis

Vies làcties

edward clark 1946 Sacré coeur vist des l'antiga rue Norvins a Montmartre pintor

Allà on l’univers s’explica
amb el pinzell i la brúixola
el somni i la trementina
l’aquarel·la i el cisell,
allà on l’impuls del temps
es troba insert a la làmina
i s’apressa o alenteix
segons com tu el compasses,
allà on en un espai ample
hi viu la circumferència
i mesures amb quadrangle
l’equilibri dels planetes,
allà el teu foc dens d’artista
fa transmutar la substància
i els pigments se sobreposen
i la bellesa s’escampa.
Amb paleta i aigua viva
llapis coent d’espurna encesa
planxa dúctil granejada
i l’esperit de poeta
dibuixes traços intactes
com un déu que, fa mil·lennis,
dibuixava coordenades
per crear una jove Terra.
Així, Adolf, en les mans teves
giren astres coetanis
d’aquella creació primera,
que s’hostatja en els teus quadres.
Artista total que portes
àmbits de creació a les palmes:
en el teu taller perfiles
joves obres, vies làcties.

Cor d’oreneta

noia estació pluja

T’has cordat la sabata i vas cap on no t’esperen
i no importa si plou, fa sol, pedrega o neva
perquè a tu el món càlid t’acull i et fa costat
i la teva esperança és el millor dels fats.

Saps que és en tu mateixa on hi futur, passat,
i l’únic temps és ara, presència del que és dat,
i el tren al lluny s’albira, mentre deixes ciutats,
vent i terra emmirallen com de feliç seràs.

Olores el pur aire i sents eternitat,
abastes el paisatge només amb un esguard
i el teu cor d’oreneta ja alena per volar.

Entre la tendra brisa triaràs el camí,
damunt la terra molla traçaràs el destí
polint el teu diamant tant si és dia com nit.

Jardí interior

la topaze-alfons-mucha-5-421-iphone

Un jardí interior ple de roses i arbres.
Hi ha un vell brollador i rajoles blaves.
L’heura que s’enfila i guanya el terrat.
Peixos rojos vibren a l’estany tancat.

Un noia seuen sofà de vímet.
Els geranis reguen els seus peus finíssims.
Les glicines orlen els seus joves anys.
És bella i captiva, però encara no ho sap.

Pólvores i perles al seu tocador.
Fragàncies que dormen, brodats mocadors.
El seu mirar esguarda la tarda tan quieta.
El que té li plau però la carn li crema.

Un neguit abasta de cop el cel blau.
No sap què voldria, què li pot faltar.
I ara, sí, s’adona que té ànsia de món.

Que ha d’obrir les portes, també els finestrons.
Que ha de sortir a fora i rebre els embats.
Si no es troba ella mai no es donarà.

 

Llum d’estels

nit estelada sobre el roine van gogh

Titil·la la llum

dins del riu, al lluny.

 espessa com tinta.

Hi cau relliscant

i, encesa, va untant

riu de negror fina.

Fa olor dolça l’aigua,

i, galant, escampa

renou de florida.

En el cel nocturn

hi esclata una llum

d’estels gegantina.

Fa bo si la nit

t’abraça amb delit

silent i tranquil·la.

Beuré un aiguardent

al bar, al rellent,

entre la suau brisa,

i t’oloraré,

fragant com t’ronger,

i et besaré el riure.

Pell de nit, d’amant,

caliu ple d’encant

i de flor de vida.

S’ha transit tabú

rellotge tou dalí

Temps que es descompon
i que esclata, nu.
Les arnes esperen
el tou engrut cru,
les moques hi posen
ous, eixam madur,
les busques s’escolen:
s’ha transit tabú.
Damunt l’espai verge,
alt penya-segat,
fa badia ampla
i s’hi avença el mar.
El temps hi rellisca,
llefiscós i orat,
mort per la impudícia
d’un negre pecat.
Aquest temps desclòs,
vult carnavalesc,
devasta una vida
amb un gest grotesc,
cau com la metzina
amb rictus buslesc.
Sobre aresta fina
fa el funambulesc.
La falta comesa
és pitjor que greu,
no pot pas rentar-se
ni amb aigua de neu.
El temps s’esclovella,
el mal pren relleu,
no pot esborrar-se,
desafia déu.

Fragilitat efímera

deus pedra. la via del silenci. frantisek

En la foscor de la nit,

sota les fredes estrelles

llunyanes al firmament,

els déus resten impassibles

davant el penar dels homes.

Del no-res cap al no-res,

jutjat per grans déus hieràtics,

gegants dreçats en l’abisme,

l’home mena un passadís

voltat per estàtues rígides.

Deixada a la seva sort,

immersa en el seu conflicte,

la humanitat roman sola,

igual que els vells déus de pedra

que ella mateixa ha creat.

I només passa que un home

és fragilitat efímera

que es debat sol en l’angoixa

enfront l’eterna energia

de la pedra i de la llum.