Tot és re

Al joc de la immensitat
les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res,
el mar les furta de sobte.
Es perden dins de l’abís
sota les ones furioses.
S’han estavellat els ports
que un dia foren sol i ombra.
Han sucumbit totes naus
que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau
el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re,
un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure,
avui s’acaba la lluita.
Enmig l’huracà del mar,
sota un cel fred i insensible,
l’home perd les facultats,
i el respirar,  i la vida.
I llavors desapareix
com si un dia no existira.
Potser queda un flux fugaç
de tot l’amor que expandira.

Vies làcties

Allà on l’univers s’explica
amb el pinzell i la brúixola
el somni i la trementina
l’aquarel·la i el cisell,
allà on l’impuls del temps
es troba insert a la làmina
i s’apressa o alenteix
segons com tu el compasses,
allà on en un espai ample
hi viu la circumferència
i mesures amb quadrangle
l’equilibri dels planetes,
allà el teu foc dens d’artista
fa transmutar la substància
i els pigments se sobreposen
i la bellesa s’escampa.
Amb paleta i aigua viva
llapis coent d’espurna encesa
planxa dúctil granejada
i l’esperit de poeta
dibuixes traços intactes
com un déu que, fa mil·lennis,
dibuixava coordenades
per crear una jove Terra.
Així, Adolf, en les mans teves
giren astres coetanis
d’aquella creació primera,
que s’hostatja en els teus quadres.
Artista total que portes
àmbits de creació a les palmes:
en el teu taller perfiles
joves obres, vies làcties.

Llum d’estels

Vincent van Gogh

Titil·la la llum
dins del riu, al lluny.
espessa com tinta.
Hi cau relliscant
i, encesa, va untant
riu de negror fina.
Fa olor dolça l’aigua,
i, galant, escampa
renou de florida.
En el cel nocturn
hi esclata una llum
d’estels gegantina.
Fa bo si la nit
t’abraça amb delit
silent i tranquil·la.
Beuré un aiguardent
al bar, al rellent,
entre la suau brisa,
i t’oloraré,
fragant com t’ronger,
i et besaré el riure.
Pell de nit, d’amant,
caliu ple d’encant
i de flor de vida.

S’ha transit tabú

Temps que es descompon
i que esclata, nu.
Les arnes esperen
el tou engrut cru,
les moques hi posen
ous, eixam madur,
les busques s’escolen:
s’ha transit tabú.
Damunt l’espai verge,
alt penya-segat,
fa badia ampla
i s’hi avença el mar.
El temps hi rellisca,
llefiscós i orat,
mort per la impudícia
d’un negre pecat.
Aquest temps desclòs,
vult carnavalesc,
devasta una vida
amb un gest grotesc,
cau com la metzina
amb rictus buslesc.
Sobre aresta fina
fa el funambulesc.
La falta comesa
és pitjor que greu,
no pot pas rentar-se
ni amb aigua de neu.
El temps s’esclovella,
el mal pren relleu,
no pot esborrar-se,
desafia déu.

Fragilitat efímera

Frantisek Kupka

En la foscor de la nit,
sota les fredes estrelles
llunyanes al firmament,
els déus resten impassibles
davant el penar dels homes.
Del no-res cap al no-res,
jutjat per grans déus hieràtics,
gegants dreçats en l’abisme,
l’home mena un passadís
voltat per estàtues rígides.
Deixada a la seva sort,
immersa en el seu conflicte,
la humanitat roman sola,
igual que els vells déus de pedra
que ella mateixa ha creat.
I només passa que un home
és fragilitat efímera
que es debat sol en l’angoixa
enfront l’eterna energia
de la pedra i de la llum.

Abisme

Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.

No hi designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.

Plor

Tèrbolament, plorava,
agafada al portal de l’estació.
Amb ràfegues de desesperança
el tren passava,
deixant-la sola a l’andana,
endinsada en la foscor.

Silenci

A tot arreu, silenci,
sideral
com un xiscle en sordina,
polsegós
com milions d’anys d’un astre,
i entremig,
aliè a tot el que és vida,
el meu plany,
més silenciós encara.

Negra nit

Negra nit estellosa,
punxes sagnants a les estrelles,
el motor d’un astre fent fallida,
el tèrbol no-res tornant-se pedra.

Fulles grandioses

Venia jo d’un altre temps
corrent als braços d’algú desconegut.
Les fulles grandioses de les plantes
obertes al sentiment,
la seva verdor densa
sospesa a l’aixopluc.
Riures, remors i moviments de ball
i jo expectant a l’entrada ombrívola.
La tarda lluent just va anar passant,
va arribar el vespre intens,
i jo sola i marcida.