Monthly Archives: Juliol 2018

Ferida

dona escalant un pou

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Res

dona noia trista estirada a terra

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,

ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.

Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,

i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.

Malabar

Cafè de l'òpera Jordi Pausas

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Ciutat del vell port

A man takes a selfie at Las Ramblas in Barcelona

Barcelona,
sorgint des del temps amb dolors de part,
ciutat circular tacada de sutge.
Humida ciutat de faç canviant,
entranya botida, digestió pesant
que et cansa el somriure. Carrers costeruts
arbres com parpelles, ocells a les branques
bressolant-hi estiu. Ciutat del vell port
tan pacient com Job, mare embarassada.
Sempre estàs parint, amorosa mare,
i del vent del mar prens un nou coratge.

Claror rodona

art japonès

Claror rodona,
gran ull del cel,
blanca, ara ornada
amb flors de mel.

Tiges alçades,
dolçor, sentor,
florida d’ambre,
nit de cotó.

Resplendor nívia,
cèrcol suau
de pleniluni
al pic del blau.

Núbil

plaça nit ciutat cafeteria000

Nus

parella llit 2334334

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.

Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.

 

Cafè de l’Òpera

cafè de l'òpera

Rambla avall, cap al port,
riu el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta
que obre el vaivé constant.

A dins un home parla
amb una senyoreta
i un altre home té un llibre
mentre busca una amant.

I l’aire s’hi renova
amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès
i tallats amb safata.

Es mou un xic un riure
i una nova mirada
enceta, rica, el viure
d’un dels seus estadants.

Els miralls reflecteixen
tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos
d’alegria llampant.

Així, el matí passa
amb ressons de diumenge
i una esperança tènue
dringa per tots voltants.

Un pintor, a una taula,
fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta
i el llapis esmolat.

Una mussa s’asseu
al seu costat i parla
i l’incita, planera,
a assajar el seu art.

I ell somriu entre els traços
i una noia fa seva
i li neix la figura
de les expertes mans.

I els seus ulls, vius com brases,
se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista,
en volum i tramat.

Gira el sol, ve el migdia,
moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure
la tarda, amb el seu fat,

que ensonyada reposa,
i remorosa prega
íntima i fonda alhora,
que l’amor vingui a mans.

No sentiu el fort xiscle
de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera
sempre hi és convocat.

Al vespre els llums es prenen,
cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen
en aquest racó urbà.

Ara l’aire palpita:
el dia encara resta,
i encara la nit vibra
i espera i vol la festa.

La dolça melangia
posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil
a carícia i a flama.

Després, quan la nit plana
i la calma ja regna
homes i dones pleguen
els desitjos i esperes.

Com qui passa l’escombra
i renta la vaixella,
el nou dia s’albira
prest a recomençar.

Ja de nit les persones
que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera
se’n van, tot desfilant.

I a contracor el deixen,
i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien
els el doni demà.

Mar salada

dona noia ocell musa

Sargantana

pintura dona noia sola solitud

Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.

M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.

Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.