Dolls

 

Em pren
l’energia de vida
que arranja
tots els meus grans destrets,
en l’aire
afuat del migdia
soc sobre
la passera del temps.

Vaig cap
als meus objectius clars,
tinc somnis
de trobar l’alegria
l’amor,
paraula ha temps no dita,
s’esmuny
dins la incredulitat.

Ara és
cercar en aquesta terra
dolls nous
de sensibilitat
on pugui
construir-me i comprendre
abans
de finir i caducar.

Equilibri

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu destí,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa interna.

Musa amiga

Món esquarterat el present que visc,
la musa amiga és al meu costat,
em segueix dictant els versos que escric
en els quals hi creu, no com jo, que ric.

Amb la mà de sol em ve a tocar,
amb ulls clars de cel manté l’equilibri,
el seu cabell càlid recompon l’encís,
jo deixo que hi sigui però el no-res va amb mi.

Tarda

La suavitat de la tarda,
or vell i cel transparent,
alenar d’humitat i arbres,
en mi una angoixa latent,
certa per tenyir el respir
i emmetzinar la bellesa,
lluny de mi la veig fluir,
jo encerclada per la pena.
Fràgil per la soledat,
sensible a carícies tendres,
la tarda em ve a seduir,
jo segueixo en quarantena.

Gener vellutat

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Barcelona meva

La meva íntima ciutat
abastant immens el mar,
els colors de les vigílies,
la nit de rodons fanals.

Caliu en la soledat,
jo et rondo per tots costats
i de totes les escletxes
en rebo la humanitat.