Infinit

Un dia líquid s’escampa sense fi
ple de nostàlgia, cobert per un cel gris,
corre la boira espessa d’humitat,
just s’esvaeixen contorns i cavitats.

Podria ser un dia que plovia
damunt nosaltres, infinit de tu i jo,
de quan el món vibrava i s’expandia,
de quan junts érem la mesura de tot.

Nímia

Un altre cop
s’estén el dia
esplèndid temps
de sol que raja
potent i clar
nodrint la vida
en un hivern
d’ànima alçada.
Em sosté a mi
en arc zenital
de biaix hi soc
mig enfondida,
manca la joia
i l’alegria
just aclofada
al meu voral.
I el florir d’arbres
del mig febrer
avui no arriba
ni a colpir-me
abandonada
al meu recer
a dies soc
tan minsa i nímia.

Fujo

Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.

Música de negres

Frenètica i fabulosa, eleva
el seu so l’orquestra. Música de
negres tocada per blancs, al ritme
de la roja sang. El baix es mou
com al ring, la guitarra s’embala
i es calma, el saxo s’eleva fins
al cim, la bateria bat un
vol d’àliga. Lament d’un borratxo sota
la pluja efímera. Lletres de raval
de vigor especiat, de tremp
apedaçat. Troba la rosa
del matí premuda, roja i jove:
haurà sorgit de la punyent  banda
de la nit, antídot dels desaires
que la vida et dóna. Juga a la ruleta
per guanyar mentre entones la balada
a tothora. Canta la cançó de
l’antiheroi, treu de la vida potencial
i encant mentre fila la filadora.

Desfici

Somou el temps
el dolor soterrat,
feroç s’instal·la
com un vast terratrèmol,
tot continent
ha estat desballestat,
mai cap instant
no ha aconseguit pas vence’l.
Corre el desfici
per carrers de ciutat,
qui ha estat ferit
crema en foguera densa,
tampoc rodar
no apaivaga el penar,
el tall terrible
borbolla i sangoneja.

Rèptil

Torna el sol,
s’arrapa com un rèptil
clava urpes
que esgarrapen i couen
fortes ungles
abrusades ferides
prem arran
contra cossos sensibles.
Repta el sol
per la pell que tatua
regalims
de suor i d’angúnia
un desfici
coent i xardorós
l’esgarip
s’ofega en la cremor.