Galeria

Dissabtes

copa pubis dona noia

     No sabia que fer l’amor podia ser tan senzill. Ho havia oblidat. També havia oblidat la facilitat amb què algú podia acceptar-me, sent només qui sóc, sense demanar-me res més. No recordava aquesta suavitat, aquesta dolçor, aquest impuls definitiu cap a l’altre, això que tant ens confon.
Demà fa tres setmanes que et conec i entretant ja hi ha hagut tres dissabtes. El primer, gairebé em va molestar que em truquessis: sentia que no tenia res a veure amb tu. El segon, em va sobtar. Aleshores ja havíem fet l’amor, de suavitat directa, d’orgasmes, de dolçor. Però tanmateix jo em sentia llunyana, tant com el primer dia, i eres del tot oblidable. Aquest tercer dissabte, avui, miro el telèfon esperant que em truquis. Les meves antenes s’orienten cap a tu, que ets mascle, la part que em falta per completar-me.
I tinc una certa inquietud. I espero poder quedar, i tornar a trobar-te. És una qüestió orgànica, que no atura cap raó. Només sóc jo aquí, vulnerable, amb rebrots d’una substància que em mena cap a tu. Totes les suors que hem compartit, totes les olors, l’escalfor, la intimitat, aquesta capa primària, a la base de cada un, abans que evolucionés la raó, abans que cap control fes cap, potser quan la terra era revolta, i torno a ser part d’aquella explosió, quan contínuament es configurava, com ara la meva matèria, la meva percepció, la meva expectativa, el meu respir.
T’he d’aïllar de tot aquest procés, pensar que potser amb qualsevol altre home a qui jo hagués dit sí passaria el mateix. Que no ets tu, sinó el meu instint, la meva natura, la natura en general, que ens ha fet buscar-nos, i trobar-nos, i despullar-nos seguint les seves lleis. Que ets una part d’un altre magma, grandiós, la meva síntesi i antítesi, que formes part de la completesa del món, que no ho ets per tu mateix en aquest terreny del llit, aquesta posició horitzontal, entre aquests cossos que descobreixen les seves lleis, que les deixen actuar, que es generen, es creen i es transformen.
Ets tu mateix i ets un símbol del que em manca, de la mancança sense la qual he viscut, d’allò que, com si fos un alè vital, no he tingut, d’allò que sempre és irrenunciable.
Toco en la teva mà el magma just descobert, un mar en el qual penetro, l’altra cara del món inconscient, un món que obre uns altres ulls, un nou univers que va mostrant-se. Una nova boira on el meu ésser hi veu clar, i sap recórrer els camins nous, pel teu cos ofert que m’accepta i em vol oferta.
Damunt quina corda fluixa penjaré, després? Quin abisme es va obrint en mi mateixa, sense fons, per on faré tentines, marejada? S’obre al meu centre mateix una divisió primera dintre de mi, amb una cama a cada banda, i la por del buit, i el saber conscient que puc estavellar-me.
Cap paraula teva em pot donar seguretat. Només quedo al descobert de mi mateixa, una fulla al vendaval, un dolor que estiregassa. I tanmateix, sense això no visc. Només soc als llimbs d’aquells que han estat condemnats a no viure.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.