Lliurament

Max Gasparini

Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.

Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.

Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.

Lluny

Fa olor la tarda en el paisatge estesa,
mel que rellisca del magne sol que escalfa,
suor que enganxa i pel cos regalima,
sol generós que en tots plans es prodiga.

Temps que és al pic de l’esclat de la festa,
de belles cambres en penombra sospeses,
incandescents els més bells cossos tendres
al puig d’amor on la vida és completa.

Cada cop soc més lluny de l’encanteri
i faig molts plans, viratges, sortilegis,
on hi soc jo, de còrpora aïllada,
sola i unívoca, guanyant, però sent molt minsa.

Bategar

Tot em rellisca pels vorals de la vida,
i quedo jo, un nucli apinyat
en el temps d’ara, amb somnis movedissos
de nit, dolor, plaer, felicitat.

I resto sola sota la llum del sol,
rica i diàfana, insubmisa i fràgil,
tan vulnerable que la paüra campa
just uns instants, que prest em recomponc.

De nou encenc el bategar que em dreça
que en duu a països on viure s’accelera,
que em duu a contrades on glateixo sens fi.

Clavo la vara al present que em conté
forjant-me sola, temptejant l’equilibri,
seré catàstrofe o tindré un futur nítid.

Temps

Rica fondària del meu bell existir
en aquest sud de terra tan calenta,
llanço als teus vents el meu crit enardit,
alço als teus cels l’alegria primera.

Avança el temps tot foll de sentiments,
de plenitud curull, de maduresa,
tot ho conté ben pres a l’hora estesa
amb jo dins seu gaudint el seu forment.

No és vulnerable, tan sols ho soc jo en ell,
i en els fracassos en el temps m’equilibro,
i en tot l’horror en el temps vivifico,
i en tot amor m’endinso al seu intern.

Ell se sustenta en el seu infinit,
en ell titil·len bategars innombrables
temps que ets en mi i em mudes sens vetllar-me
fins a dissoldre’m en el teu existir.

En tu s’apleguen constants les noves sabes,
fruita la vida fins a l’inconegut,
de pas jo soc, temps meu inescrutable,
intern i íntim com un amor crescut.

La trobada, d’Anne Enright

     Anne Enright va néixer a Dublín l’any 1962. Ha publicat llibres d’assaig, diversos volums de contes i 4 novel·les. Amb l’última, La trobada, va guanyar el Premi Man Booker el 2007, que immediatament es va traduir a més de 30 llengües. Els seus contes han estat publicats a moltes revistes i diaris tant d’Irlanda com d’Anglaterra.

     Amb La trobada penetrem de ple dins el territori d’Irlanda, al seu clima, al seu tipus de relacions i, sobretot, al seu context social i cultural.

      L’argument gira al voltant de la mort del Liam, un dels fills del clan Hogarty, en un inici de 12 germans dels quals ara en queden 9. I aquest serà el nucli del llibre, que empenyerà la protagonista a descobrir qui és cada un de veritat per arribar a comprendre què ha portat a la mort en Liam.

     Es traca d’una novel·la potentíssima, que té el lector constantment abduït pel pes de la complexitat de les relacions d’una família, per l’ambivalència dels sentiments, pels seus personatges sempre veraços i absolutament convincents. En aquest sentit, té moments de gran ressonància emotiva, i per la seva ambivalència en molts aspectes és un llibre profà, i en molts altres és molt elevat.

    Anne Enright a la seva obra La trobada ens situa també davant la immensa fragilitat de la vida,  l’esforç que suposa aprendre a assimilar les malvestats, acceptar la mort, retornar a l’equilibri, i mostra molt clarament la desprotecció de tots nosaltres tant davant la mort com davant la vida, així com  la solitud i la inestabilitat de les relacions humanes. Però alhora ens mostra també la renaixença constant.

https://www.cugat.cat/diari/sons/143982/_la-trobada_-d_-anne-enright-al-_llibres-imprescindibles_

El tigre de Bengala

El pelatge és de foc
irisat pel sol astre,
negre damunt de ros
al punyent de la tarda.

Els ulls són verd lluent
més vius que la maragda,
ungla i músculs potents,
coixinets a les plantes.

Es mou cadenciós
enmig de la sabana,
travessa terra i rius
per nodrir la fillada.

Els petits són peluix,
enjogassats, salvatges,
i els grossos són potents
amos d’un vell nirvana.

És amic del lleó,
rei d’un remot llinatge,
i té somnis antics
de clavar grans urpades.

La sang vermella el tempta
i amb la llengua la raspa,
es mou amb gràcia fina,
corre com una bala.

No t’hi acostis pas gaire,
sigues-li ben poruc:
el tigre de Bengala
menja nens d’un en un.

Fa un gran badall i ensenya
tota la dentadura,
compacte, atapeïda,
l’arma més oportuna.

En la nit de llunassa
els grans fars dels seus ulls
sotgen ramats i estrelles
desant el sol diürn.

Estiu

Just avui
ens comença l’estiu,
el tumult
de calor i de platges,
d’irisades
capçades dels arbres,
cos a l’aire,
brunor, voluptat.
Trota el tren
tot curull d’alegria,
en l’estiu
fastuós que es fa vida,
es remou
joventut, llibertat,
el temps s’alça
d’esplendor amarat.