Monthly Archives: Juliol 2019

Plor

mare i filla tristes dona noia nena

Dolença

clatell de dona noia esquena

El meu món sempre amb la incertesa
tan incerta com l’hora de la mort,
em defenso no tancant cap portella,
em condemno isolant-me en un clos.

És el lloc on m’hi trobo segura,
no s’hi encenen patirs ni tensions,
si no puc retenir a qui escullo
no tinc goig ni temps per qualsevol.

No sé viure en terreny intermedi,
soc a un angle extrem, existencial,
mig estesa a terra, horitzontal.

I així passa que em deixo abandonar
per tothom mentre resto perplexa,
d’abandó i oblit m’és la dolença.

Aniversari

mare maternitat DONA NOIA ALLETANT EL FILL DONANT EL PIT NEN MAMANT

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.

Regne

dona noia somriure molt bonic feliç 000

Boscos

pi pinyoner a bosc. mida gran

Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.

I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.

Veu

dona noia sola patiment plor

Només em sento la veu
escanyada, amb un esforç
titànic per sobreviure,
un to atzarós, tot mentida
per tapar la mort solatge
luctuosa, inserida.

Ésser caduc

flor pansida

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.

Pluja

pluja paraigua baix

Dia de misteri,
plujós i tapat,
la ciutat s’amaga
entre broma densa
sota el cel clapat
de núvols i esquerdes,
s’aguanta amb tensió
l’aigua que espurneja.

Xardor

vano a mà

Calor i xardor en aquest dia esplèndid,
el sud esplaia el seu estiu més àlgid
i fins les pedres roents s’hi estavellen,
tot el que és viu immòbil el traspassa.

No corre aire i el sol potent esclafa,
xops de suor regalimem quimeres
d’obaga i pau en la densa bromera
de xafogor que el moviment tenalla.

I quan se’n va l’estiu xamós i ingenu
tots enyorem la seva calor brava
que innocent reverbera i escampa.

Estiu encès, ets un company que abraça
íntim i amant el meu ésser fet flama
amb una estreta torrentosa i galant.

Riquesa

dona maquíssima noia trista

Sota d’aquest mant de calor ignífuga
faig la meva vida, endavant, trescant,
i venen les festes, els amors aliens,
les tendres trobades i alegries d’altres

mentre closa en mi passo a tot de llarg,
en l’àmbit tancat de l’esdevenir,
i si no me’n dolc és perquè en pren l’aire,
tot i que camino amb la vista baixa.

M’he plegat a tot el que no m’arriba
i accepto l’esquerda que em trenca per dintre,
m’hi col·loco enmig i des d’aquí ullo

i conec la fossa però mai no m’emmuro,
el món és essència,  canvi i dialèctica,
i per totes bandes m’obro a la riquesa.