Monthly Archives: Octubre 2019

“Contes”, d’Anton Txékhov

220px-Anton_Chekhov_with_bow-tie_sepia_image

Anton Txékhov és considerat un mestre absolut del conte, i també un dels grans escriptors de teatre, els dos gèneres literaris a què es va dedicar al llarg de la seva vida, i els quals va revolucionar de soca-rel.

Va néixer el 1860 a Taganrog, Ucraïna, aleshores sota l’imperi rus, i va morir el 1904 al balneari de Badenweiler, a Alemanya, on s’estava tractant de tuberculosi, malaltia que patia des dels 24 anys, quan va començar a tossir sang. Al morir tenia 44 anys.

És  plenament un escriptor del segle XIX, i ens descriu tant l’època com els personatges d’abans de la Revolució russa. Una societat feudal, corrupte, decadent i molt jerarquitzada, amb una pagesia en règim d’esclavitud, enfonsada en la misèria, formada pel 90 % de la població. L’església ortodoxa, plena de privilegis, era part substancial de la vida de la gent. Es tractava d’una  societat extenuada i convulsa, i durant tot el segle XIX hi va haver gran nombre de moviments socials que propugnaven el repartiment de la terra i que van ser cruelment reprimits pel tsarisme.

Thékhov es proposa el compromís ètic de deixar en total llibertat els seus personatges, als quals no jutjarà mai. Per a ell, un escriptor no ha s’ha d’erigir en jutge sinó que ha de fer simplement de testimoni. Segons les seves pròpies paraules, l’art conté la grandesa de no tolerar la mentida.

Txékhov és també l’autor de la precisió i concisió, de la claror, de la veracitat i del respecte pels seus personatges, que deixa que flueixin des de la coherència de la seva pròpia personalitat sense intervenir-hi, situant-nos de cop en la seva intimitat, en la vida bategant de la història.

Amb 30 anys era un escriptor consolidat i havia guanyat el Premi Puixkin, el més prestigiós de l’època, que fins aleshores mai no havia estat guanyat per un autor tan jove.

Al llarg de la seva vida va escriure uns 1.000 contes, una crònica sobre les presons de l’illa de Sakhalín, on hi va viatjar voluntàriament i hi va sojornar mig any, una desena d’obres de teatre i més de 4.000 cartes. A partir d’aquesta gran quantitat de cartes s’han confegit després les seves biografies.

Carme Cabús

https://www.cugat.cat/diari/sons/145746/anton-txhekhov-o-com-revolucionar-el-conte-i-el-teatre

“L’origen. Una insinuació”, de Thomas Bernhard

thomas bernhard foto

Thomas Bernhard va néixer a Holanda l’any 1931 i va morir a Àustria l’any 1989, a l’edat de 58 anys. La seva obra inclou 19 novel·les, 17 obres teatrals, diverses narracions breus i 5 llibres autobiogràfics, dels qual L’origen. Una insinuació és el primer.

Avui de la mà d’aquest autor imprescindible anirem a la ciutat de Salzburg, perquè és en aquesta ciutat i en el context  és en aquesta ciutat i en el context històric del nazisme i de la Segona Guerra Mundial on Thomas Bernhard va viure la seva infantesa i joventut, confinat dins d’un internat que era com una presó, on la brutalitat era el pa de cada dia i on el pensament del suïcidi era present com una obsessió. Després va venir la guerra i el terror dels bombardejos dels aliats i, finalment, la paorosa postguerra. És a dir, una vivència al pic de l’horror que és el que l’autor, Thomas Bernhard, ens transmet de manera magistral a la seva biografia.

Thomas Bernhard és imprescindible en el més extens sentit de la paraula, perquè és un escriptor únic pel que fa a utilitzar el llenguatge per transmetre’ns en carn pròpia aquest horror, de tal forma que penetra el lector com una realitat a frec de pell, i de cop som dins aquella Àustria que va ser, un país nazi com el que més, amb una gran responsabilitat en l’Holocaust, i que els seus habitants han volgut tapar i amagar, i falsificar-ne la Història.

Carme Cabús

https://www.ivoox.com/l-039-origen-insinuacio-thomas-bernhard-audios-mp3_rf_43019312_1.html?autoplay=true

Després de l’Índia

Fotos Índia 1 a 28 agost carme lotus fornícula 000000

Com recuperaré el meu ésser més íntim,
esgotada a un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca

la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.

Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.

Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.

“Vi de solitud”, d’Irène Némirovsky

irenenemirovsky

Irène Némirovsky va néixer a Kiev, Ucraïna,  l’any 1903 i va morir el 1942 a camp de concentració d’Auswitchz, quan només tenia 39 anys. El seu pare era un jueu ric, i la seva mare pertanyia a l’aristocràcia ucraïnesa, una classe decadent i arruïnada.

Va ser educada per una institutriu francesa, cosa que va fer que per a ella el francès fos com una altra llengua materna. I des dels 16 anys va viure a París, motius pels quals va escriure la seva obra en francès.

L’any 1929, a l’edat de 26 anys, Irene Nemirovsky publica a París la seva primera novel·la de les 13 que havia de publicar en vida i comença la seva carrera literària. Ràpidament esdevé una escriptora cèlebre i es comencen a adaptar algunes obres seves al teatre i al cinema.

El 1939 els nazis ocupen París. El 13 de juliol del 1942 els nazis detenen Irène Némirovsky i seguidament és deportada a Auschwitz, on és  assassinada un mes més tard.

La seva obra Vi de solitud es considera la seva obra més autobiogràfica de l’autora, i tracta de la seva vida d’ençà que era una nena de 8 anys fins a la majoria d’edat.

L’obra comença el que semblaria un retrat costumista d’una família burgesa. La primera imatge que l’autora ens presenta és la de la família asseguda al gran balcó un vespre d’estiu ple d’olors, davant el riu Dnièper, en un entorn de paradís.

Però just a la 3a pàgina ens adonem de la mena de relacions que s’estableixen dins d’aquesta família, i de cop se’ns gela la sang. Perquè aquí ja es manifesta la repulsió que la protagonista, Hélène, una nena de 10 anys, sent per la seva mare.

A partir d’aquí, comprendrem de seguida què és el que Irène Némirovsky ens vol explicar a la seva obra, que és aquesta angoixa asfixiant d’aquesta nena en aquesta família, i l’odi que va covant per aquesta mare per a qui és una molèstia i de qui no s’ocuparà mai, i a qui sempre apartarà del seu costat.

Vi de solitud també hi sentirem el batec d’aquesta Europa decadent de la primera meitat del segle XX. Una Europa que va de dret a la seva pròpia autodestrucció i que acabarà amb guerres monstruoses i milions i milions de morts.

Carme Cabús

https://www.cugat.cat/diari/sons/144832/_vi-de-solitud_-una-lectura-imprescindible-per-descobrir-l_escriptora-irene-nemirovsky-