Daily Archives: 17 Novembre 2019

Malalta

noia dona exhausta 23467

Corre endavant
aquest costós octubre
grapat al temps
de les quatre grans trampes,
feixuc, suós,
tots els racons col·lapsa,
en mi s’estanca
el bategar i la sang.
Jo, ballarina,
soc presonera exhausta,
fada de boscos
i d’amors i viatges
ara expel·lida,
dimensió estranya,
a terra immòbil,

malalta, anorreada

 

Setembre

dona noia d'esquena davant el mar.jpg

Com sortiré de mi neutralitzant l’angoixa,
aquest ésser que soc, sol, deslligat de tot,
com en aquest setembre prepararé l’octubre,
com m’alçaré en columna, com prendré jo el control.

Soc algú negligit per qui tant he estimat
tot i que el meu amor no importa que s’estimbi,
ni tampoc té valor pel que és, pel que ha après,
i a l’àmbit de la mort just va perdent la vida.

Borralls de realitat s’apareixen, no es fixen,
i el temps esquarterat és el meu temps feixuc,
al centre carregat, sense espiral ni línia.

Tota enfonsada en mi, en un respir d’ofec,
sense ni agafadors, només em colgo endintre,
amb tot l’esforç surant al món incomprensible.

Llast

dona noia tren nit 2342350000000000000000000000000

Ja s’ha fet nit
però el dia no es derrota,
mig derrotada
em duu a casa el tren,
closa en mi,
sense closca, vessada,
tot traginant
l’espai que em té isolada.

No tinc noció
de com era la vida
amb els meus vincles
arrelats a la terra,
sense cap pes
levito sense perdre
el llast feixuc
nuat amb tristor i pèrdua.

Tren

tren bosc estiu sol 000000

Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.

Món esgotat

esquelet de vaixell sota la sorra

Visc en un món
que sento esgotat
on tota sang
s’ha escolat de les venes
i fantasmal
s’estén pla i sense esma
i jo no soc
més que un ésser buidat.

Ésser contret

noia trista dona 346899

Mutilada de temps,
sotragada en foscor,
tot l’ample espai obert
se m’escola pel cos.
És massa immensitat
temps obert com un mar,
el meu ésser contret
no hi connecta ni espurna.

Lluna

Nit-Lluna-Plena-rosa

Surto a la nit
que l’alta lluna empara,
els carrers tendres,
les botigues tancades,
sols el meu ésser
n’entoma el càlid aire.
Dreçada i dolça,
m’acompanya la calma.

Tauló

cap de dona noia d'esquena

Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.

Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.

La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.

Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.

Ventura

mans de dona noia amb maduixes

Ve un temps fluent
i lliure a rescatar-me,
plena florida
i carícia endinsada,
espai obert
on assajo la dansa,

i en la nit
hi ha excelsa la lluna
creant un món
de misteris i espurnes
on, de feliç,
m’atrapa la ventura.

De nit

nova york a l'hivern neu retallada

I surto de nit, al misteri ocult,
al fred circumdant amb neu que s’enfonsa.

M’obro pas enmig de túnels de fosca
envoltats per llums, estrelles, penombres.

Jo vaig com d’estrena cap al meu encontre
entre el món intens, espessit, insomne.