Anys

A voltes m’assalta
la felicitat de quan érem junts.

La meva joventut va lleugera
i el vent corre cap a tots horitzons
i em deixa la pell delerosa
que tu me l’assaciïs.

La cabellera em voleia
i el meu mirar ardent et porta
des de tots els racons del meu cos anhelant,
del fondal del pensament,

com si al cap de trenta anys
vehement m’esperessis.

Cor

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Mormol

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Astre sol

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

Rebel·la’t!

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada mossegada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx en què restares,
l’instant en què tocaves el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel·lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel·lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa, fins a esdevenir espectre.

 

Sol arreu

S’ha aposentat el sol arreu del meu paisatge
satisfet i feliç, ensonyant-se amb el cel.
Desprèn l’aroma rossa que enlluerna i encalma
quan somnis i delits se senten més punyents.
Esllenegat i lliure lluu amb espurnes daurades,
tot el seu ésser dúctil es fon en cada cos.
Com un amant prodigi dolç tot ho amanyaga
i se n’enduu la flaire quan torna al seu redós.

Ruïna

Tot s’ha precipitat a aquesta lenta mort,
dura supervivència, escruiximent de temps
on s’imposa el valor, aixecar-se dempeus
per surar i avançar, per rescatar retalls,

tons, formes, moviment, fragments de mons sensibles.
Així visc sense plor  si bé soc plor complet
en una nit que em colga, amb el dolor sencer.
Que fugaces les roses, quin fal·laç somieig.

Van rodar els temps d’amor com un imperi antic
els carreus fracturats, les columnes trinxades,
l’alt cel esquarterat tot fet una despulla,

totes les savieses una a una estimbades.
Encara avui esglaia com ressona l’abisme,
quan ja tot és ruïna incorporada en mi.

Molt Bon Any Nou

Molt Bon Any Nou des del fons de la nit,
transitant límpida cap a una nova era,
duu lluentor al xarolat vestit,
porpra daurada damunt les suaus parpelles.
I va fluent, joiosa i somiosa
cap al cantell d’un temps ja fonedís,
just travessar-lo prendrà consciència nova
de las tendreses d’amor de l’avenir.
Anirà amunt camí de les estrelles,
tot enviant-nos alens de paradís.

Catifa enconxada

I quin goig de voltar Barcelona,
he trobat la ciutat vessant càlida,
llums, colors aquests dies suavíssims
de Nadal en catifa enconxada.

Hi ha paquets i bosses que circulen
en les mans de persones contentes,
són per fer bombollams d’alegria
en la gent que entre l’amor prospera.

Garbuix

En tot el meu garbuix
de pensaments de nit
hi ha assolats els dolors
d’estimbaments d’amors,
absoluts del meu temps,
els que em constitueixen.

El doldre-me’n va amb mi,
amb la vida esqueixada,
i sense ni un amor
em demano astorada
si avui tot és perdut
desistint d’esperança.