Christian Krohg
En el camí de la vellesa
vaig transformant-me lentament,
ja he espigat la jovenesa
en el meu fill, bellesa ardent.
I quants anys fa que estreno dies
i arpello ferma en el forment.
En el corrent que em serva i guia
faig esclatar focs a desdir,
em mantinc tesa en els anhels
mentre el meu cos va decandint.
I infantant he obert futur
en l’estirp que d’antic em dreça.
Tant l’avenir com la bellesa
ja tinc resolts. Resta fruir.
Publicat dins de Poemes sobre la vellesa
Somnàmbula de no-res,
sola en l’aire que aleteja,
de la terra en trec viu nèctar,
del sol, companyia ardent.
En la fondària del mar,
dins l’aigua ombrívola i densa,
soc un ésser sol que es bressa
en mil·lennis ancestrals.
Dreçada en la llum de lluna
com un planeta que gira
soc la força més amiga
de l’univers que m’ha alçat.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Mar feliç de dia d’estiu,
d’or el sol trena una xarxa
en el teu cos de delit.
Quants éssers has acollit
dins el teu cos de fragància
ja per sempre extingits.
Ja veus, avui som nosaltres,
d’uns mil·lennis esborrables,
qui fendim el teu esperit.
Publicat dins de Poemes, Poemes del mar, Poemes del temps
Camins de bosc ombrívols i feréstecs
s’obren obacs entre pins i fullasses,
travesso en tren tota la serralada
un jorn de juny de ple sol amarant.
Em crida el mar amb la seva immensa aigua,
inabastable, al seu fons de frescor,
una quimera entre calor daurada
i terra ferma d’una fosca verdor.
El mar absort en ell mateix, carícies
de transcendència, fonda impressió,
sensació de festa de la vida,
mar anhelat, la completa esplendor.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del mar
No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El nostre futur són els meus poemes,
sostenint enlaire l’amor que mai passa,
cercant la fragància, la joia més plena
farcida d’encís pur, sols de nosaltres.
I el teu foc ardent, pòsit que m’amara
en tot el present, en tot jorn que passa.
El nostre futur voleia dins l’aire,
sempre somogut per venir a trobar-te.
Només una història, nostra, indestriable,
que segueix en mi, fent de vida flama.
I el nostre futur possible, viable,
ara torna a encendre’s, ja no malmenable.
Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home
Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.
Avui presento l’obra La Petita Joia del gran escriptor francès Patrick Modiano, un dels més rellevats dins de la literatura tant francesa com mundial, amb una obra absolutament personal, en la qual aborda la vida subjectiva dels personatges com no ho ha fet mai cap altre autor. Un escriptor que amb 33 anys ja havia rebut els premis literaris més importants de França, com són el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt, i a qui el 2014 li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura
El jurat del Premi Nobel va destacar de l’obra de Modiano “l’art de la memòria amb què ha evocat els destins humans més inabastables i descobert la vida de França sota l’ocupació alemanya” i també per la seva capacitat per abordar els temes de la memòria, la pèrdua, la identitat i el temps.
L’obra que presento avui, La Petita Joia, és una novel·la profundament intimista, embolcallada en un gran sentiment d’enyorança, que explora les mancances del personatge principal, la seva fragilitat, la seva infantesa estranya, el buit fonamental de l’existència.
Patrick Modiano té actualment 75 anys. Va néixer l’any 1945 a Boulogne-Billancourt, una ciutat al sud-oest de París. Els seus pares, es van conèixer a París a l’època de l’ocupació alemanya.
Els seu pare era un empresari jueu de procedència italiana que tenia negocis a la ciutat, i la seva mare una actriu belga que havia anat a París a provar fortuna. I sembla ser que tots dos van ser “col·laboracionistes” dels alemanys, un passat que Modiano hereta com una culpa personal. D’altra banda, també es pot dir que va ser un nen abandonat, ja que la mare sempre era de gira i el pare viatjava constantment per negocis.
Per aquest motiu, seran els avis els que tindran cura d’ell i del seu germà, Rudy, fins que finalment els inscriuen en un internat. En aquest context familiar, ell era un nen molt aferrat al seu germà, que va morir de malaltia als 10 anys. Aquesta desaparició suposa el final de la infantesa de l’autor, que experimentarà sempre una gran sentiment d’abandonament i pèrdua. I seran aquests fets dolorosos els que constituiran l’univers de la seva obra, plena de moments màgics i poesia.
Si us abelleix sentir el programa, podeu fer-ho al següent enllaç:
Publicat dins de Llibres imprescindibles (programa radiofònic)
Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.
Avui presento Descolonitzar la ment, de l’autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, un llibre especial dins aquesta secció, ja que no es tracta d’una obra literària sinó d’un recull d’assaigs sobre la llengua i el seu paper constructiu en la cultura, la història i la identitat nacionals. Un llibre que defensa la descolonització lingüística i que és una de les obres més conegudes i més citades del gran escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o.
Abans de res cal explicar que l’obra Descolonitzar la ment, de Ngũgĩ wa Thiong’o, l’any passat, el 2019, va guanyar el Premi Internacional Catalunya, entre 74 candidatures presentades provinents de 35 països. Un Premi que li va lliurar el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, “per la seva distingida i arriscada obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva”, segons les seves paraules.
Ngũgĩ wa Thiong’o és un dels autors africans més prolífics i reconeguts arreu del món. L’escriptor va néixer a Kenya el 1938, en plena colonització anglesa. El 1962, any de la independència de Kenya, quan tenia 24 anys, Thiong’o comença la seva carrera literària, que ràpidament va ser molt aclamada.
Si bé va començar a escriure en anglès, l’any 1977, després d’un llarg procés intel·lectual, Ngũgĩ wa Thiong’o decideix escriure només en la seva llengua materna, el kikuiu. I aquest mateix any es representa en kikuiu la seva obra de teatre “Em casaré quan vulgui” a Kamiirithu, amb actors que eren treballadors i camperols del poble. I a causa d’aquesta obra, Thiong’o va ser arrestat i empresonat sense cap càrrec a la presó de màxima seguretat de Kamiti, just el 31 de desembre del mateix 1977.
Com diu la Carme Junyent al seu magnífic pròleg del llibre, “aquesta obra parlava de les condicions de vida dels camperols de Kenya, de la corrupció i d’altres temes habituals en l’autor, però no era pas més radical que altres treballs seus anteriors. Contenia, això sí, un element revolucionar: la llengua en què s’havia escrit. Ara el missatge arribava a qui havia d’arribar en primer lloc, ara els protagonistes de l’obra s’hi veien reflectits, ara l’autor havia tornat el nom a cada cosa”.
L’any 1962 va tenir lloc una trobada històrica d’escriptors a la Universitat de Makerere, a Kampala, la capital d’Uganda.
El mateix escriptor ens diu: “A mi m’hi van convidar. El títol de la trobada: “Congrés d’escriptors africans d’expressió anglesa”. Així, s’excloïa automàticament aquells que escrivien en llengües africanes, i es van excloure el conjunt d’obres fonamentals en suahili, zulu, ioruba, àrab, amhàric i altres llengües pròpies de l’Àfrica.
Però després d’aquell Congrés d’Escriptors de Makerere no van parat d’aixecar-se veus en contra del manteniment de la colonització en la llengua del colonitzador.
En aquest aspecte, la Carme Junyent, al pròleg, ens dirà: “No són només els africans els que s’han d’alliberar de la colonització mental, sinó tots els que vivim en comunitats subordinades, com és el nostre cas”.
Si us abelleix, podeu sentir el programa al següent enllaç:
Publicat dins de Llibres imprescindibles (programa radiofònic)
Calla la nit
polida i sola,
passen els trens
i els transeünts
de darrera hora.
La nit ja sap
tot esperant
que éssers nocturns
l’habitaran
fins a l’instant
que el sol lustral
surti de clova.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud
Passen els llenços dels dies, àgils,
gairebé ingràvids, com una llum,
les nits feixugues, malsons, tortures,
dolors estèrils que fan d’intrús.
S’escola vida esbraveïda,
raja la saba en substrat erm,
es perd substància, el temps naufraga
i l’arbre magne rau al desert.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 