Ball

Ballava jo pels salons, extasiada
per aquell somni que s’originava en tu,
seguia la teva aura, el teu cabell lluent,
el teu somriure compassat amb la nit
com algú amb qui per sempre m’hauria engalzat
en les nits caloroses brollades per tots dos,

però jo era aquest ésser sol i aïllat
en la seva espiral de seducció, nuada
en si mateixa, a qui la tendra nit esquivava,
de qui s’esquitllava com la música sublim
que regalimava al cor bategant de la festa,
entorn de tu mateix, i t’elevava al somni
crepitant d’una trobada d’amor extrema,

aquella que s’estremeix de felicitat
i no deixa rasa per on s’escoli el dolor,
on tu t’erigiries en el seu tendríssim
vetllador, custodi d’un encís que no té
més mesura que el guiatge dels astres,
estrelles terrestres nosaltres, bategants,
centellejant al seu propi firmament
on l’existència es desborda, inacabable.

Ales

Onades del meu temps s’agiten
si el remoc amb els braços com ales
a la meva voluntat i ritme,
amb l’esforç de moure un aire estàtic,

a cops dens, fred, sòlid, calorífer
on sovint les ales pesen massa,
a voltes se senten esquifides
i aleshores ve un ofec que esclafa.

El coratge és sempre indefugible,
i ajuda a empentar l’aire compacte
la buidor propensa del meu viure,
ara transformada en aliada.

Desmentiment

Corre el tren en el temps, l’estiu provisional,
carregat de nostàlgia, de vivències d’enrere,
del despertar del món, els estius sense treva
desbordants, succeint-se, i aquell amor traçant
avingudes per viure. Resta tot tan roent,
vívid i inaccessible, i és en aquest escaire
on el món va a l’abisme i se m’enduu cremant
amb un pes de vertigen. Encara visc allà,
en la veritat concisa de qui érem tu i jo,
abans de desmentir-se.

Dona

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, l’esdevenir.

Fosforescència

Vares altes de les flors
que floreixen de les tiges,
s’obren els colors al sol,
pètals com ocells que migren.
El verd aquós de les fulles
alçades al vent que vibra
porta l’olor i la textura
de l’aigua lunar on viuen.
Un hàlit exuberant,
tan delicat que fascina,
entre el rosa expectant,
el blau dels astres i el lila.
Floració i abundor,
fosforescència infinita
dins la bellesa exultant
d’un univers que és finible.

Mare sola

Es va enfonsant el dia amb l’olor de l’escola,
el cel blau, bates blaves dels nens tan estimats.
On és l’íntima vida de mares isolades
amb l’alegria als ulls i mig llavi guerxat.

És l’amor que es desfila, la tendresa que emana,
el berenar que es prepara i la foscor al seu cos.
Una vida lliurada, oberta en una flor,
se sent el temps que passa, la vida en progressió.

Ell esclata en miracle, ella lenta es marfon,
tancada dins la casa de deures i sopars,
de contes i rialles, d’aquest amor pregon.

De nit extenuada, oblidada i reclosa,
no té on arrecerar-se, no és inclosa en el món.
La sosté la passió pel nen que fa non-non.

Tarda

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.

Esglai

Esclata la natura
en un temps sens pecat,
l’home no la trosseja,
l’humà no la desfà.

Intacta se’ns presenta,
promíscua, exuberant,
no tem dalla esmolada
com jo, el cor esglaiat.

Tot just no destruïda
sense vestigi humà.

Primavera

S’entortolliga
la vida, el seu trenat,
dins l’esplendor
de la natura ardida,
la primavera
ja vessa l’ambrosia
al centre pur
del seu colós esclat.
I tots amors
giren en remolí,
encès mormol,
xuclador indefugible,
i així és com
per molts mil·lennis d’anys
naixem de nou
els éssers a la vida.

Sobirana

El meu món compost per la solitud.
Tibo fat, salut i hi giro abrivada
fent-hi una rotllana.

Així extrec forment, impuls, cor ardent,
riquesa latent, i amb les meves mans
en faig una empara.

No deixo el tresor de l’ésser que moc
al vaivé d’un altre. Just cerco l’amor
tot sent sobirana.