Clou la nit
l’hora més ciutadana,
llums encesos
en globus de claror,
es manté
la passió a l’aire,
negra seda
sospesa en el fulgor.
Un vell somni,
la Rambla engalanada,
de nit dolça,
de silenci difós,
El present
duu la Història engalzada,
lluita indòmita,
de llibertat i ardor.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de ciutats, Poemes de la pàtria
Somoc la meva ànima
ja dins la tardor
primerenca encara.
*
Un sol enganxat
d’últims de setembre
sota un cel de grana.
*
S’acota aquest temps
i la meva vida
pren una nova ànsia.
*
Cercar horitzons,
savieses altes,
moure emocions.
*
Trobar nous calius
de sentiments vius
d’escalfor humana.
*
Potser un revulsiu
que trenqui el contínum,
fulgència estrenada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Estranyament,
segueixo en aquest món,
sense sentit,
sense que ningú em vulgui,
en un estrat
tan inert com inútil,
abandonat,
ignot del que és amor.
Estranyament,
tinc parada la mà,
d’on s’ha escolat
el secret de la vida,
la van fregant
les estacions de l’any.
D’avenir incert,
la sang va bombejant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,
amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,
amb la incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,
l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,
ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,
rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.
Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar
de somogudes de terra, l’equilibri ben travat,
amb la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.
Tots aquell regals que ens havíem fet,
tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,
tot aquell obrir amb llum les dreceres
cap endins de l’altre, i endins de cada un.
Aquell assentar-nos sobre l’equilibri
dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,
el nostre miratge de veritats senzilles
les definitives, per poder acoblar-nos.
Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat
del tot, al complet, sense cap mesura.
La creació intacta, l’alta exuberància,
la vivència nítida de renéixer diàfans.
Tot se’n va anar en orris a ganivetades,
en la carn del somni, en la nostra ufana.
Vas llançar la bomba i la sang degota
per mils de ferides cruels, entatxonades.
I el dolor no acaba ni la maldat para,
ni el motor s’atura, d’amor engegat.
En un pla de temps
del tot aliè al meu,
rectangles d’arestes
al no-res sospeses,
existia algú
observant-me els passos,
ben conscient de mi,
jo closa en l’absència.
*
En un moment àvol,
quan jo divagava,
comprava regals,
tiquets de teatre,
va profanar l’àmbit
on jo habitava
i em va prendre l’or,
monedes corrents
*
que col·leccionava,
i va deixar feixos
desfets de deixalles,
de capses obertes,
com jo esgarrifades.
Així he sabut
una altra vegada
la fragilitat
de la meva casa,
*
del meu cos frangible,
de la por estancada,
de la solitud,
pura bufetada,
que tot pot ser pres,
tot arrabassat
sense cap entranya,
que cal defensar-se,
*
no pas viure als llimbs,
sinó amb vigilància.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Cel espès,
núvols atapeïts,
pluja fina
vessant-se al món opac,
*
cau a pes
cada una de les línies
infinites
d’aigua que va escolant-se.
*
S’ha apagat
l’estridència del sol,
el silenci
ocupa tot l’espai,
*
fa punxades
el fred més primerenc,
fins la pell
descoberta es fa estranya.
*
Ben insòlit
just el pas d’un sol dia
del ple estiu
a una tardor sobtada,
*
davallem
de cop els esglaons
vers un temps
que ens va cloent i encapsa.
*
Cap al fred
de l’hivern rigorós,
cap al clos
d’un esperit que es tanca.
*
El setembre,
en plena transició,
i quin goig
sentir-lo com fa passa
*
de l’esclat
del temps més ufanós
a l’obaga
de la tardor mullada.
*
Sento endins
tota la serenor
i el nou aire
de la natura en pausa
*
que ens prepara
el pas a una estació
en què es fonen
somieig i enyorança.
Publicat dins de Poemes de les estacions
Mar sens principi ni fi,
jo m’endinso en la teva aigua,
i és tan tendra l’abraçada
que et sento extensió de mi.
Publicat dins de Poemes del mar
No puc allunyar-me, mar,
de la teva vora ardida,
artista del fulgurar,
creadora de delícia.
*
Duus la profunda carícia
d’un vent de passió densa,
amb qui dansa la teva aigua
lluentada pel sol verge.
*
I jugues a engalanar
la platja on tan dolça arribes,
al confí del teu embat,
brodat de gràcia infinita.
*
Ens mostres com un secret,
un instant, un verd de perla
al rodol de la teva ona,
amb què acarones la terra.
*
Ets encanteri vessat
que del firmament suscites
formosor, immensitat,
tot el poder de la vida.
*
Eternament ens bressoles
en els somnis que ens ofrenes,
encisats de blavor pura,
amarats de joia encesa.
Publicat dins de Poemes del mar, Poemes solars
Resplendeixen belles darreres poncelles,
les fulles dels arbres, carícies d’amor.
La mar duu prisada l’aigua immaculada
per un vent que dansa galant i olorós.
Regalima el sol fruïció daurada,
ardor que ens abasta amb roja passió.
I és aquest setembre d’estiu que s’absenta
qui amb esplendor ens dreça a transformació.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 