Espai sideral

El nostre sud estès en el no-res,
les llums titil•len lleument en la foscor,
hi ha entrat de ple tot l’espai sideral,
sense cap vida, sols silenci suspès.
A les vuit és ja l’alta nit dels astres,
la lluna freda, el cel com un mirall,
desistiment que sobreïx de l’ànima
copsant que la tendresa és sols humana.

Temps resignat

Es mou el temps com resignat,
no ha fruït pas el seu migdia,
l’hora del sol se li ha escapat,
sols feinejava mentre vogia.
Una amargor de jorn que acaba
on no ha viscut cap alegria,
se li ha escapat el fil que daura
la llibertat, tota delícia.

Tal com m’agrada

En l’àgil tren dins el viu dia
m’escapo sola, tal com m’agrada,
el meu destí és obert i lliure,
em bressa el sol, em consent l’aire.

I tot l’espai és per recorre’l,
ple d’efusió i força sana,
i giro entorn la descoberta
de les persones i l’obra humana.

Penetro endins les portalades
on sempre hi ha remors per mi,
rebo el vigor d’altres contrades,
d’homes i dones que han erigit

recers de somnis i saviesa,
hi estenc la mà i els puc sentir,
així de gran em fan, i immensa
i el millor dono i rebo en mi.

Comiat

No hi soc de ple
dins d’aquest dia,
tardor al pic
en tarda d’àngels,
però el sol no canta
la melodia
de passió antiga,
de roents rajos.
Just de biaix
ve a tocar-nos
com comiat
de vell amic,
la intensitat
dels seus abraços
per un llarg temps
haurà finit.

Atrapades hores

Atrapades hores,
rellotges comptant
l’esfera del temps
a estacions fosques,
mig abandonades
en no-res i broma.
Va avançant el tren
en la tarda closa
de sostre tapat
pel cel que negreja,
gruix que fa coberta
al viure minvat.

Sol de biaix

Sol de biaix
en la lleu tarda,
el seu clamor
ens abandona,
anem colgant-nos
en l’hora fosca,
sumida i orca
d’hivern al pic.
Gira la terra,
toquen els rajos
just de gairell,
com qui se’n va
a altres països
i ens deixa tristos,
enyorats, minsos,
fins al tornar.

Insomni

Nits d’insomni

i de son angoixós

rodolant

pel gran llit que em trasbalsa,

el llençol,

rebregat i suós,

destravat

del matalàs que raspa.

Feridor

buit foradant-ho tot,

l’aridesa

de no viure alegries,

en el clos

del somni anguniós

em sacsejo

i em desperto rendida.

Si no dormo

tot és esgotament,

l’alta nit

s’abat com un martiri,

just em llevo

per airejar l’ofec,

al mirall

hi trobo el meu deliri.

Crit

Treno els prims fils que em fermen a la vida,

els moviments de mi a l’exterior,

allò que em fa renovar cada dia,

aquest incloure’m al succeir del món.

*

I en mi recullo i servo la tendresa,

la protegeixo dels dolors infligits,

miro colors, la tardor, la bellesa,

i viu en mi l’acceptació i el crit.

Fi

Tinc l’exasperació

de l’últim individu

d’una espècie extingida

*

que espera agenollar-se

per no tornar-se a alçar,

fer matèria amb la terra

*

i retornar al tot,

d’allà on provenia,

encarnant l’extermini.