Olor d’aurora

Vull ser la noia que va abraçada a la teva joventut i viu la indulgència del temps, el seu encís pres en tu, en el teu cos ferm de músculs tornejats, en els teus ossos forts pilars d’un món. El sol et fa llampar el cabell i crea un bosc amb el pèl moixí que et neix. I l’aire segueix fent l’olor de la nostra trobada a l’aurora. Cap cosa del passat no ens fa de guia enlloc, cap cosa del present no ens té presoners en res. Només la rosada del futur ens bressola cadenciosa amb el seu temps ensonyat. Només el futur ens mira amb ulls vius, picant-nos l’ullet, incitant i atractiu. Potser encara no sap que tu i jo ens acabarem perdent, que entrarem per una porta falsa a un embrollat laberint, i que quan en sortirem estarem desproveïts dels àngels perfilats que feien esplendorosa la nostra figura. Això és el que després sabrà el futur, una mica burleta, seductor com només ho pot ser ell, mentre treballa entre els vius.

Incommensurable

Ara ja no et cal res, tampoc el meu amor

per sempre incombustible, emmirallat en tu,

dolça mare bellíssima. Ara ja formes part

d’uns altres universos on es disgrega el cos

sense perdre l’origen. I és del tot preciosa

l’energia que fores, una força magnífica

amb què a mi em creares, que avui xopa la terra,

 i el cel sencer i els astres. A tot arreu et sento

i a tot lloc té presència la teva expressió humana

que aplega a l’esguard tendre tot l’incommensurable.

Laberint

Un món reduït s’obre en superfície,

a dins no hi ha res que lluï o que vibri

en el temps voltat de tancats contorns.

No hi ha acostaments, ni trobades lliures

en aquests camins tots de laberint

que just en mi paren, ni ix aquell sol

que feliç es pon, i espero a un revolt

que passi el malastre per badar horitzons.

Càlides gotes

Vessa el cel serenament

càlides gotes petites,

un caliu s’estén arreu

voltat d’una aura blavissa.

Tots els llums ja són encesos,

just a les cinc de la tarda,

avança estacions el tren

traspassant l’hora mullada.

A mi se m’obre un futur,

el somni d’anar a una festa

endins la bellesa antiga

de la ciutat de novembre.

Els llums de cada estació

són alegries enceses

d’un món que a l’uníson viu

amb la meva joia tendra.

Fracàs

A la fi hem estat absolut fracàs,

i en el fons de tot, per no ser-hi amb tu,

tant m’ha fet la vida, no hi ha res enlloc

per anar a rescatar, va quedar estroncat

l’embat de l’amor, vas ser qui estimava,

qui el meu cos clamava amb totes les veus,

home meu, miratge, ferida en obert,

camí indestriable.

Estiu al tren

Travessa l’estiu el tren

 feliç com la meva vida,

espai tot sensualitat,

sol i vent, bosc que sospira.

Jo amb els somnis envolats

al moment lluent que gira,

tren rient, anhel llampant

al ple del temps que transita.

Joventut

La joventut, camins ignots al món obert,

tot per conèixer, cada misteri com la crisàlide,

immensitat de creació, tot vies d’ànima.

Cercar escapar de tot poder, així innocent

com fruit que es daura, aplegant força

per resistir, no claudicar i ser salvatge.

La joventut, aprenentatge de llibertat

ja de per vida, trobar el sosté i la clau per

ser sobirana, sempre dreçada. La integritat

i la fermesa com a substrat, tot temps servant

la flama encesa. Crear l’arrel de saviesa

que a l’acte fon l’ignominiós, i tot l’amor

que fa estremir fos amb la vida, per sempre encís.

Països

En les espurnes dels trens

i dels avions en què vam córrer,

dels camins en països

que junts vam  compartir, 

encara hi ha

una dona jove i un nen

enamorats entre si i feliços,

conscients  que el món sencer 

s’asseu entre ells

i la seva alegria.

Renou

Un dia en què plou i ara surt el sol,

el renou de gent, el tràfec brogent,

el meu cos s’activa i en pren l’energia.

Se sent el batec que impulsa la vida,

i jo agafo el tren cap a un destí clar.

El sol espetega, el cel és rou negre,

el rellotges marquen el migdia en punt,

i no sé d’on surt l’alegria meva,

la força que em dreça, tota joventut.

Trota viu el tren entre el bosc intens

d’atapeïts arbres, el cel va cedint

i el dens negre esquiu va obrint clarianes.

Influx de lluna

Sota l’influx de la lluna

volto pels carrers callats,

camino movent silenci

enmig l’aire espurnejant.

*

Se senten cruixir les passes

camejant entre les fulles,

plouen des de dalt els arbres

generosos de fortuna.

*

Tot l’espai és olorós

de fonda natura i terra,

les llums tan tènues obren

vies d’ambre en la serena.

*

Un tast de vida ancestral

en la màgia mormolada,

endinsada en el misteri

que la densa nit entranya.

*

Tot al voltant es respira

l’encís de la tendra nit,

somiant en la dolcesa

faré el trànsit cap al llit.