Món de nit

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

La meva part

La meva força d’amor

ha rodat fins aquí,

un tram de quaranta anys,

just fins a mig comprendre

moments obscurs i clars,

però no puc descarnar-ne

el gruix, la intensitat.

Era la meva part,

la teva, potser escarni.

Felicitat

I en primer terme hi ha una felicitat,

no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t

i acceptar el cost amb totes conseqüències,

no admetre mai escopir al meu amor,

*

i sent així, no es pot parlar de pèrdues,

sinó del guany de tenir-me completa

amb el gran món que m’envolta i empenta,

amb la tendresa que la comprensió enclou.

“Espagnols” a París

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

D’Andalusia

Només sé que em vas estimar
com s’estima d’un sol cop a un altre,
que una deessa carnal va fer trobar-nos,
que greument, abruptament, vas imposar-te’m.
Només sé que eres bell, que eres complet,
que tenies just fets vint-i-tres anys,
que la pluja et mullava el cabell.
Que les fondes cavitats del meu cos
acollien els teus fondos besos,
que les teves mans portaven plenes
les clarors irradiants del meus batejos.
Només sé que et vaig perdre i no et retrobo,
que la vida és veraç i val la pena
perquè segueixes en mi, com una torxa,
com la terra es completa en planeta
amb l’amplíssim i emmirallant mar.
Només sé que eres bru i que els teus llavis
fluïen en la vermellor de la cambra.
Només tu i jo habitàvem les frondes,
només tu vas fer florir els pètals de l’estança.
Només tu, amb el teu cabell com una ona
que acaronava la meva pell astorada.
Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis,
per la teva ànima andalusa que, fondíssima,
tamborinava i ressonava en l’aire.
Barrejada amb la teva pell bruna,
olorosa com la d’àrabs o gitanos,
no hi havia més bellesa continguda
que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos.
Amassat en canyella, també en lluna,
no hi havia més bellesa abastable.
El teu cos també podia viure’l,
com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge.
No queda res més en les arestes fines
amb cicatrius i ferides per les bandes,
només el teu ardor que puja i crema
com una creació en mi deixada.
En aquella escalfor d’Andalusia,
entre el blat madur on vam ajeure’ns,
el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim.
Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.

Entrada a la vellesa

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.

Mitges al garró

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Mort

Ja no em sorprendria la teva maldat,

just l’esperaria.

Si ara vinguessis curull de bondat,

ja ni la voldria.

*

Tragino la mort que vas inserir-me

esqueixada a trossos,

destrossa exemplar de vores sagnants

en moribunds cossos.

Revetlla

Esplèndid dia d’acaballes de juny,

començo a viure al tombant de la tarda

si viure és fruir i estimular-se

i posar en doina la sensorialitat.

*

Ve Sant Joan ple de focs i d’ofrenes,

jo, com tants anys, no tinc ball ni Revetlla

i resto sola enmig la nit i els astres

en el rodar de l’estiu que s’abranda.

*

Sola i potent per encalçar el temps nou

tota la festa la faig per mi mateixa,

m’agrada l’àmbit on la vida em sustenta.

*

I com cada any crec que és provisional

que l’any que ve tindré amics, amant

amb tot l’amor del viure solemnial.

Ganivet

El meu dolor camina pel carrer,

em crida “mama”, i apareix

com un miratge fet de matèria,

solcat pel vent de les grans pèrdues,

de la buidor de què vaig plena,

del fred no-res que desintegra.

I en l’entremig la incomprensió

més astorant del que ha passat,

el meu amor sense parió espedaçat

pel ganivet que el cor penetra.

Acte setè