Corre l’aire del temps
del tot atapeït de vida quotidiana,
deambular per casa i esgotament de ment.
*
L’aclofament s’instal·la,
en el mínim d’espai el pensament retrau
el seu tir infinit, l’emoció s’estanca.
*
S’estimba l’esperança
en vida continguda, la transcendència és muda,
i ni una magnitud en el present traspunta.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
És petita, aquesta vida,
limitada a mantenir-se,
ni trobades ni festejos,
ni d’amor la roda gira.
*
Barrats són tots horitzons,
Barcelona, una quimera,
el poble són els contorns
de l’existència entera.
*
Costa respirar al carrer
amb mascareta a tot hora,
és el temps d’una pandèmia,
malaltia que ens colltorça.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Corre l’aigua de la font,
el rajolí bombolleja,
el sol daura d’escalfor
tot el que el seu raig festeja.
*
Una carícia-delícia
entre l’aire de gener,
s’esperen taules, cadires,
i la gent les va prenent.
*
Un nou plaer descobert
ara que la vida és minsa,
ens hi endinsem de ple
i formem part del migdia.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes del sol
Sembla que es vulguin
obrir les roses
un jorn de sol
de ple gener,
esclata límpid
en tota cosa,
el meu respir
s’eleva ardent.
Puc tocar el cel,
el blau celeste,
el vent empenta
núvols lluents,
viatgers plàcids
tot plens de gestes
punyents, intenses,
lluny del present.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes del sol
Corre el tren entre la plana,
enmig dels suaus turons,
el sol de gener perleja
les fulles del bosc frondós.
*
Girem revolts, anem rectes,
ens aturem a estacions,
entorn hi ha el moviment tènue
de la vida entre cotó
*
on ens remet la pandèmia,
tot silenci i reclusió.
*
Un gros gruix de filagarsa
a mig cos atapeïda,
polsa lent el bategar,
esdevé vicari el viure.
*
El tren travessa paisatges,
veïnats, pobles, ravals,
ens duu fins a Barcelona,
luxe ver però desgastat.
En aquest temps fi
d’aire electritzant,
amb el cel cobert
del gris de la pluja,
la vida s’embruixa,
el batec s’encén,
brandegen les branques,
s’empaiten les fulles,
guspires de gotes
el rostre ens espurnen,
i del fons la saba
borbolla punyent.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a nens, Poemes solars
Aquest ensopiment
tant d’ànima com cos
esgota el pensament,
per això avui m’escapo
al ritme del lliscar
del tren que avança fi,
transport essencial
per anar a un altre confí.
Un mite, la ciutat,
aquest temps encongit,
barrat, del tot forçat,
mig privat del respir.
Llarg temps sense vibrar,
arrossegats, ujats,
la Rambla fins al mar
per si sola ja encanta.
S’hi albira el somiar,
un bocí de futur,
un xic bri de glamur,
el tremp del vent que avança.
Aquest viure petit
és com un petit joc,
ho tinc tot al seu lloc
i el meu temps l’optimitzo.
*
Un temps sense valor,
simplement en un lapsus
de minúsculs compassos,
un temps d’hivernació.
*
Els minsos camins fats,
passejades exigües,
temps de base, de límits,
en l’espera del viure.
*
Hostatges del després
vivim el temps debades,
se’ns escola, exhaurible,
polissó tolerable.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Torna la nit
tan mancada de dia,
no hi ha fruir,
sols hi ha contenció
en aquest lapsus
de pandèmia activa,
cansat respir,
els ulls sense lluor,
l’entorn decep,
la vida es replega,
tanquen botigues,
a les deu confinats,
què ens ha passat?,
diem davant l’abisme,
allà on s’estimba
consum, món cultural,
on cada somni
hi erra de letargia,
on hi ha colgada
la nostra llibertat,
som esperant
fer aletejar les ales,
emprendre el vol,
eixamplar l’horitzó,
com de difícil
és reduir les passes
just dins el límit
del nostre espai tan clos.
***************************************************************
Torna la nit tan mancada de dia,
no hi ha fruir, sols hi ha contenció
en aquest lapsus de pandèmia activa,
cansat respir, els ulls sense lluor,
*
l’entorn decep, la vida es replega,
tanquen botigues, a les deu confinats,
què ens ha passat?, diem davant l’abisme,
allà on s’estimba consum, món cultural,
*
on cada somni hi erra de letargia,
on hi és colgada la nostra llibertat.
som esperant fer aletejar les ales,
*
emprendre el vol, eixamplar l’horitzó,
com de difícil és reduir les passes
just dins el límit del nostre espai tan clos.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets
Lluu el sol sobre el fred
de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren,
passant turons i valls.
En aquests dies sols
torna la meva vida,
els dolors, trencadisses,
tot l’esquarterament.
Sense fer-hi les paus,
llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses,
que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere
va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire
un horror sense nom,
i sense saber com
m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta,
baten els horitzons.
He arribat a ser nítida,
dúctil, ferma, lleugera,
em tinc a mi mateixa,
cavalco en il·lusions,
i visc sobre el saber
que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa,
els grans dolors d’amors.
***************************************************************************
Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren, passant turons i valls.
En aquests dies sols torna la meva vida,
els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.
*
Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire un horror sense nom.
*
I sense saber com m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta, baten els horitzons.
He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,
*
em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,
i visc sobre el saber que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars, Sonets
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 