Aquest ensopiment
tant d’ànima com cos
esgota el pensament,
per això avui m’escapo
al ritme del lliscar
del tren que avança fi,
transport essencial
per anar a un altre confí.
Un mite, la ciutat,
aquest temps encongit,
barrat, del tot forçat,
mig privat del respir.
Llarg temps sense vibrar,
arrossegats, ujats,
la Rambla fins al mar
per si sola ja encanta.
S’hi albira el somiar,
un bocí de futur,
un xic bri de glamur,
el tremp del vent que avança.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 