Torno a les pèrdues, aquest estat volàtil
on corre el vent antic que acaricia,
sense futur, solament compadint-se,
i resta estàtic el llampurneig del sol.
Miro l’espai, enllà l’alt cel que regna,
guaito la terra magna fins als confins
i sé que he de temptar noves conquestes
on fer solatge el meu ésser fornit.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
S’alça la primavera,
les terrasses obertes,
la gent deixant-se caure
feliç a la indolència.
El sol bat de valent,
l’abric pesa i molesta,
als ulls i al cos fimbrant
l’esperança hi fa festa.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
Amorfia de dia,
jo no engego motos,
passa així aquesta vida,
mig en depressió.
Gruix de temps estant sola
sense encetar la veu,
el curs dels pensaments
se’m sega igualment.
Estic com estancada,
i a més avui tinc son,
ningú em crida a cap banda,
ho haurà fàcil la mort.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Crec que són els somnis
que de nit m’enfonsen,
i quan em desperto
tot és angoixor.
Soscaven la vida,
violen, penetren,
fan garbuix informe,
m’esqueixen d’horror.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
S’aposenta la tarda
amb rosa primavera,
acull el sol i l’aire,
la vegetació,
i el tren que ara traspassa
el bosc ple d’hora lenta,
i a mi, que vaig completa,
asseguda al vagó.
Aviat venen cases,
els carrers, edificis,
les torres modernistes,
clarianes de flors.
Va fent via a ciutat
i la tarda es fa miques,
una ventafocs trista
vestida de parracs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Penso en viatges, aquells transoceànics,
tota la vida que en mi vaig generar,
com em movia amb diners de turista
i em captenia com viatgera amant.
Quanta riquesa, com per tornar-me boja,
quanta bellesa vaig arribar a copsar,
en mi avui resten tots els tresors que em formen,
pregons misteris sentits, mai desvelats.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
No ha plorat més
el cel en aquest dia,
aletargat
per una boira densa,
igualment jo
en el gris de ma vida
no esclato en plor,
tot i que en tinc tempesta.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pluja, Poemes ombrívols
Soc en un jardí
d’ombriva enyorança,
ple de fulles seques,
fonts abandonades,
però el sol persevera
entre escletxes d’arbres,
les heures s’enfilen
per troncs i capçades,
i en el cel serè
d’espurnes daurades
l’ardent primavera
àgilment hi dansa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars
Dolçament cau la lleu i tendra pluja,
arrodoneix tots els cantells i angles,
els colors són vius i lluents contrastos,
el blanc punyent de tots els murs ressalta,
demanant roses de floral alegria,
capolls desclosos, les olors d’ambrosia,
el món es mostra silenciós i calm,
però una energia que endins vibra callada
recapta força per l’hora de l’esclat.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
El meu cor s’ofega,
tremola i sacseja,
retorna al seu cau,
s’esvalota i pena.
*
No puc respirar
ni alçar mascareta,
ni puc decantar
al gran sol que atrau
ni el cos ni l’esguard,
ni la sang fer neta.
*
Presonera en mi,
treballosa aclofo
l’esquiu cor que porto,
que es rebel·la i bat.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 