El borrissol del dia,
temps antic penjat en un retrat,
la presència d’un gran amor cessat
que als espais recòndits fructifica.
*
L’aire brunzeix suau,
apaivaga tots els ressons del dia
per sentir més fondo aletejar
la tendresa que dins un cos habita.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Toca el dia amb la punta dels dits,
fes-li les carícies que a tu et manquen.
*
Toca l’home amb tot l’anhel ardit,
el que a la joventut va transmutar-te.
*
El que a la fi també et va derruir,
però amb qui vas crear de l’amor la substància.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Dalt del tren, horitzó sempre ignot,
camí dens de boscos i aventura,
aquí el temps s’entén allargassat
festejat per les roselles púrpures.
Un passeig àgil entre la fronda,
ben florent, on sempre és primavera,
corre el tren lliscant entre l’arbreda,
fauna i flora, dimensió del sud.
Baixadors, art de cent anys enrere,
placidesa de natura fluent,
com un somni, la seva vida intensa,
el brancatge de pins retorts al vent.
I al fons hi ha, d’aquest passeig vibrant,
la ciutat, d’història tan antiga,
tendra i bella, d’abastament i grat.
Tres-cents anys i més de setge en vida
i ella alçada, sense deixar el combat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona
No tinc més present que els somnis que em torben,
m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.
Soc víctima fràgil i fan el que els rota
amb l’ésser tan crèdul que so. A l’Avern.
*
Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable
com la joventut, tan esgarrapable.
Sempre esbadellada la meva tendra ànima,
inerme, tan làbil, del tot exposada.
*
Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen
als regnes de mort. Al matí no em llevo,
i retornant lenta amb esforç de fera
*
dels caus de l’horror es fa ple migdia.
Llavors m’incorporo i els estralls suporto,
fins que m’apersono i em trobo amb el sol.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
A estones, a frec hi ha flaixos de mal.
*
S’encarna en persones amb qui veus forçada
la teva actitud en un pur rebatre,
servant el que és bell, la gran llengua humana.
Volen destruir però just ni desgasten,
i deixen un tuf d’un embrutiment
de ronya incrustada, d’una fetor infame.
Tot el més abjecte concentren, xarboten,
d’aquest gruix compacte n’esputen i roten.
Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se,
en el seu infern, pudents de desgràcia.
*
Nosaltres alçats vers l’abominable.
Publicat dins de Poemes de ciutats, Poemes de la pàtria, Poemes per a dones
Crispació, angoixa en el dia plàcid,
silenci quiet, pluja sota el cel boirós.
Quanta pena densa, dolor que es concentra,
el plor que espurneja, el respir veloç.
*
Són les nits terribles penjants de bruxisme,
la màgia més negra torna els sons horror.
Al fons és ben simple, són les malvestats
a què he exposat el meu ésser sol.
*
I el present circumda amb puntes d’espasa,
a mi a la pàtria, la lluita és feroç.
Així en la vigília, ben de mica en mica,
*
faig per reconeixe’m en el vast amor.
I aquí erigida -retornat somriure-
prenc de nou les forces de gràcia i valor.
A dies no soc plena de res,
no hi ha cap pensament rector,
ni amor que ho faci estimar tot,
ni centre on les parts es condensen.
*
A voltes només impera el dol
difús en un estat feixuc,
els ulls del tot baixos i humits,
el cor que sols d’esma batega.
*
A cops no hi ha premonicions,
ni mans per tocar primaveres,
ni tinc lligams a aquest terra,
ni rosa per quan Sant Jordi irromp.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Calla, aquest dia mullat,
deixa anar gotes petites
rodones com un gravat
a rajoles de terrissa.
*
És l’única calidesa,
el seu to rosa pujat,
el cel fosc fa de la terra
un lloc hostil i enrunat.
Publicat dins de Poemes de la pluja
De vegades costa davallar al ple dia,
penetrar el seu magma, els sentits oberts.
Com el sol escalfa càlid i estimable,
l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.
L’ombra de les fulles, de pètals i branques
que tremola lleu amb el joc del vent.
De vegades costa davallar a un mateix,
trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,
i reprendre el fil de la circumstància,
dins les coordenades del moment present.
El dolor que engrapa, la força que aflora,
l’acceptació franca que soc moridora.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del temps
Va lliscant aquest temps
i cada dia és
com un esclat de llum
que lentament s’apaga.
No són dies costosos
sinó lleugers i amables
si no fos el meu ésser,
que té un pes específic
de gravetat pesada,
i encén els filaments
interns que tot soscaven
en el seu gruix cremant,
que revifen i inflamen.
Un ésser que va sol
passant en temps de sol
ple d’espurnes daurades,
i nits serenes, clares,
vibrants com un miratge,
que a l’hora de dormir
es troben turmentades
per penes i desgràcies
fixades en malsons.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del temps
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 