Monthly Archives: Abril 2021

Retrat

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.

Amor

Toca el dia amb la punta dels dits,

fes-li les carícies que a tu et manquen.

*

Toca l’home amb tot l’anhel ardit,

el que a la joventut va transmutar-te.

*

El que a la fi també et va derruir,

però amb qui vas crear de l’amor la substància.

Camí de Barcelona

Dalt del tren, horitzó sempre ignot,

camí dens de boscos i aventura,

aquí el temps s’entén allargassat

festejat per les roselles púrpures.

Un passeig àgil entre la fronda,

ben florent, on sempre és primavera,

corre el tren lliscant entre l’arbreda,

fauna i flora, dimensió del sud.

Baixadors, art de cent anys enrere,

placidesa de natura fluent,

com un somni, la seva vida intensa,

el brancatge de pins retorts al vent.

I al fons hi ha, d’aquest passeig vibrant,

la ciutat, d’història tan antiga,

tendra i bella, d’abastament i grat.

Tres-cents anys i més de setge en vida

i ella alçada, sense deixar el combat.

Estralls

No tinc més present que els somnis que em torben,

m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.

Soc víctima fràgil i fan el que els rota

amb l’ésser tan crèdul que soc als malsons.

*

Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable

com la joventut, tan esgarrapable.

Sempre esbadellada la meva tendra ànima,

inerme, tan làbil, del tot exposada.

*

Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen

als regnes de mort. Al matí no em llevo,

i retornant lenta amb esforç de fera

*

dels caus de l’horror es fa ple migdia.

Llavors m’incorporo i els estralls suporto,

fins que m’apersono i em trobo amb el sol.

Fora feixistes

A estones, a frec hi ha flaixos de mal.

*

S’encarna en persones amb qui veus forçada

la teva actitud en un pur rebatre,

servant el que és bell, la gran llengua humana.

Volen destruir però just ni desgasten,

i deixen un tuf d’un embrutiment

de ronya incrustada, d’una fetor infame.

Tot el més abjecte concentren, xarboten,

d’aquest gruix compacte n’esputen i roten.

Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se,

en el seu infern, pudents de desgràcia.

*

Nosaltres alçats vers l’abominable.

Bruxisme

Crispació, angoixa en el dia plàcid,

silenci quiet, pluja sota el cel boirós.

Quanta pena densa, dolor que es concentra,

el plor que espurneja, el respir veloç.

*

Són les nits terribles penjants de bruxisme,

la màgia més negra torna els sons horror.

Al fons és ben simple, són les malvestats

a què he exposat el meu ésser sol.

*

I el present circumda amb puntes d’espasa,

a mi a la pàtria, la lluita és feroç.

Així en la vigília, ben de mica en mica,

*

faig per reconeixe’m en el vast amor.

I aquí erigida -retornat somriure-

prenc de nou les forces de gràcia i valor.

Ni rosa

A dies no soc plena de res,

no hi ha cap pensament rector,

ni amor que ho faci estimar tot,

ni centre on les parts es condensen.

*

A voltes només impera el dol

difús en un estat feixuc,

els ulls del tot baixos i humits,

el cor que sols d’esma batega.

*

A cops no hi ha premonicions,

ni mans per tocar primaveres,

ni tinc lligams a aquest terra,

ni rosa per quan Sant Jordi irromp.

Calidesa

Calla, aquest dia mullat,

deixa anar gotes petites

rodones com un gravat

a rajoles de terrissa.

*

És l’única calidesa,

el seu to rosa pujat,

el cel fosc fa de la terra

un lloc hostil i enrunat.

Moridora

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.

Temps lliscant

Va lliscant aquest temps

i cada dia és

com un esclat de llum

que lentament s’apaga.

No són dies costosos

sinó lleugers i amables

si no fos el meu ésser,

que té un pes específic

de gravetat pesada,

i encén els filaments

interns que tot soscaven

en el seu gruix cremant,

que revifen i inflamen.

Un ésser que va sol

passant en temps de sol

ple d’espurnes daurades,

i nits serenes, clares,

vibrants com un miratge,

que a l’hora de dormir

es troben turmentades

per penes i desgràcies

fixades en malsons.