Estralls

No tinc més present que els somnis que em torben,

m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.

Soc víctima fràgil i fan el que els rota

amb l’ésser tan crèdul que soc. A l’Avern.

*

Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable

com la joventut, tan esgarrapable.

Sempre esbadellada la meva tendra ànima,

inerme, tan làbil, del tot exposada.

*

Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen

als regnes de mort. Al matí no em llevo,

i retornant lenta amb esforç de fera

*

dels caus de l’horror es fa ple migdia.

Llavors m’incorporo i els estralls suporto,

fins que m’apersono i em trobo amb el sol.