Cosmogonia de la poesia,
cel fulgurant i constel·lat
planetes auris que fulgents giren
i creen música i gravetat.
*
Cosmogonia de la poesia
cometes d’or al cel llustrat,
astres encesos que en llum graviten
dins universos concomitants.
*
Cosmogonia de la poesia
estels fugaços guspirejant,
cauen espurnes roents i vives
i així el poema es va creant.
Publicat dins de Poemes solars
Torno a la nostra cambra, colpidora d’anhels
on baixaven els astres i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava estrelles i tresors.
La nostra cambra blava damunt l’insomne mar
que batia petxines i pedres de colors,
que olorava la pluja vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps i els flams de la foguera.
La nostra cambra closa i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu, desconegut feréstec,
i tocava la nit que encenien les brases
i escoltava el batec immens de les tronades.
Encenalls crepitaven en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda de solituds i angoixes,
allà on junts ens trobàvem, la remorosa vida.
Publicat dins de Poemes per a B.
Et nuaré a la tempesta i al llampec
i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.
Nits vermelles d’alats cors bategants,
nits extenses damunt el salvatge mar.
*
Perquè la teva abraçada en arribar
no perdi la fragància ni el besllum,
perquè la volta celeste de la teva mà
torni a fer-me d’aixopluc nocturn.
*
Naixia el lleopard enmig del cel romput
del teixit ben badat i tendre de la carn,
i obria pas en mi el teu sexe cabal
i del teu crepitar sorgia dins meu la lluna.
*
En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit
s’alçava la marea i tronava l’oceà,
i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit
i el cel descarregava la fúria i el mannà.
*
Pel camí de la nit petjades de nacre i flors
venien a reposar al costat del meu foc roig.
Publicat dins de Poemes per a B.
No sabia que tu eres el príncep blau;
tants camins vam fer junts, agafats de la mà
penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.
*
No sabia que amb tu tenia al meu davant
la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor
de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.
*
No sabia que amb tu removia el licor
i en preníem el pòsit, aquell més condensat,
i ens movia els cabells un vent mai no fressat.
*
No sabia que amb tu caminava el camí
únic, mai més trobat, que anava cap a mi,
amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.
*
No sabia que amb tu era a la foneria
que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,
un foc inusitat que crema en mi i respira.
Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home
I hi ha un sacseig
davant de la llibreta,
el ritual
d’obrir-la per un full
tot blanc, polit
on escriure-hi les lletres,
les que conformen
el meu llenguatge humà.
*
Lletres llatines
d’aquesta part de terra,
estimadíssimes,
preses al meu amor,
substrat riquíssim
de sentiment i pensa
amb que perfilo
aquest ésser que soc.
Publicat dins de Poemes solars
Mai no he tingut on anar,
mai ningú amb qui comptar,
per això m’he tirat al buit,
ja que sobre el buit vivia.
*
Com ha sigut de costós
arriscar-se a sobreviure.
*
Una herència m’ha salvat
al darrer tram de la vida,
així he pogut ser més lliure,
prescindir del que no cal.
*
Com ha sigut de sortós
poder folgadament viure.
*
I així he pogut estendre
el meu ésser per països
i n’he tornat transformada,
quanta riquesa exquisida.
*
Com he sigut de feliç
vivint molt més que una vida.
*
Així he pogut sortejar
crisis de l’economia,
pujar el meu fill amplament
triant i no sent captiva.
*
Com he suplert el suport
de tot el que no tenia.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Ens hem fet grans
i seguim sent magnífiques,
tota la força
ens vibra ferma endins.
*
Ara que s’obren
fronteres i països
prendrem la vida
solcant-la sense fi.
Sortim del gran passadís negre,
sense horitzó, isolat, clos,
amb temor de la malaltia,
males notícies, sempre pitjors.
*
Aixequem cap, s’obren fronteres,
Sant Jordi és ple de llibres, flors,
la primavera desborda ferma
l’engavanyat hivern reclòs.
*
S’obren els marges de tots horaris,
els carrers presos, hi ha gent pertot,
sales de festa, concerts, cinemes,
*
mercats, terrasses s’obren de nou.
I jo ja penso els meus viatges,
tornar a reviure a fons qui soc.
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Hi ha sempre el foc intern
cremant amb filaments
roents, ben inserits
al fons de les entranyes.
*
Per això els malsons de nit
i la lacerant flama,
dolor, combustió
encesa, pira i brasa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 