Rebull la solitud
dins d’aquesta xardor,
el terra, els passos secs,
l’ànima, meteorit
encès al centre en flama.
És dolor incandescent
de tot el mal que campa,
que no té retrocés,
que ha ensorrat l’esperança.
La vida són pegats
simplement impulsats,
igual que aquells autòmats
de mecànic gest, màscara,
succedani humà,
d’expressió trastocada.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Les flors de les magnòlies van caient i m’envolten,
venen per alegrar el meu isolament,
per donar color i llum, olor al meu viure pàl·lid,
de llavis prims, estàtics, d’esguard fit en el temps.
Com un obituari, en un recordatori
del meu enterrament, fotografia fixa
la meva fesomia ombrívola, afligida,
de mirada perduda, amb el dolor assetjant
*
quan allò estimat per sempre se n’ha anat,
trencat i transformat en existència absurda.
En la base de temps, tan llarg que fins fa morca,
l’aire va desfullant els pètals de les flors,
i sols resta el retrat deslluït, envellit,
i a dins de l’orba tomba un cadàver corcat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Venia la nit sola
bressolada pel vent,
*
obert el seu respir
cap a la lluna plena
*
que vessava la llum
més daurada i superba,
*
fruint entre el vaivé
de carícies de seda,
*
en l’estiu fascinant
de bellesa sospesa,
*
tot un seguit d’instants
de fonda vida intensa.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la nit
Quin silenci i buidor en la tarda d’estiu,
com s’ha aturat el temps sota la xafogor,
fumeja solitud, desempar, vast dolor.
*
Desert inanimat, batec esquarterat
en el total abisme, inert i desolat,
assolant, corroint, colgant la pelleringa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Calor i calor
i delícia de mar,
brisa que venta
a dolls reconfortants,
frescor que empara
i esbiaixa tots raigs,
aigua que acull
a dintre del seu magma,
prodigiós regne
que ens fa lloc al seu ésser,
captivador,
fent-nos a onades festes.
Publicat dins de Poemes del mar, Poemes solars
Fruits de mar, olors divines
al restaurant prop la platja,
l’esperit, el cos són lliures,
la gent, que tot feliç passa,
*
i va a fer un bany a la mar
o passeja enamorant-se
del moment, sol, ombra, vent
i l’oceà, déu fluent
*
que sedueix i emmiralla
i encomana jove tremp
i acarona amb sedosa aigua,
*
joliu obre el seu mantell
i som fruits també dins d’ell
de la terra que l’esguarda.
Publicat dins de Poemes del mar, Poemes solars
Vaig viure amb tu, amor meu,
en tot l’abast, el meu ésser.
Sí, ja podia morir
havent tocat del tot fons
del més infinit renéixer.
Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home, Poemes per als homes
Tot és ple profusament
de les formes més precioses,
d’arquitectura, natura,
entre el cel pur, sol d’estiu,
*
i un aire net i feliç
que disposa en equilibri
el meu ésser, pensament,
l’estimació amatent,
*
tots els desitjos possibles
entre aquesta ingent bellesa
que orna fondament i intensa
la meva estada a la vida.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Quantes flors
no arriben a esclatar
aquest temps
de vibrant eclosió,
allibera
el sol el potencial
que duu a dins
més lliure i més formós.
*
Precipita
la saba la riquesa
als poncells
que rompen a brotar,
i és un èxtasi
de pura passió encesa,
com si el món
se’ls hagués d’escapar.
*
Duen dins
la més plena consciència
de la mort,
que campa, i occirà
tard o d’hora
la il·lusió i la festa
que és la vida
en tot el seu brillar.
*
Remoregen
felices entre l’aire
les flors noves
nascudes al llindar
d’aquest temps
d’estiu somiós, jove,
del seu tendre
festeig a terra i mar.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
*
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
*
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 