Baixo altre cop a terra, a la dona que espera,
que campa tota sola, sempre amb desig d’amor.
Em tiba fort la vida, la salut inserida
i aquest estiu que em porta a mar i a salabror.
*
I de fons, aquest ésser movent-se pertot sol
sens sentir solitud, qui no diu que amb mancança
de properes paraules, de proeses romàntiques,
però rica, enamorada, ben lliure, sense jous.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes solars
No sé si vas existir
alguna vegada,
si hauria donat
la meva vida per tu,
si et vaig acaronar,
si et vaig fer sobreviure,
si et vaig estimar tant
com per fer-te feliç.
No sé on ets ni qui ets,
arrabassat de mi,
esqueixat del meu cos
amb la ferida fresca,
que mai no cicatritza.
On ha anat aquell temps
que jo creia d’amor,
tot incondicional,
fins a l’última estocada
de traïció, horror,
rajant la sang brollada
del centre del meu cor.
Fascinada de tu
per sempre t’estimava.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Creua el tren
tota la primavera,
que s’estrena
magnífica i suau,
tendrament
s’estén damunt la terra
d’aquest sud
europeu i fimbrant.
*
S’obre ample
i immens tot l’horitzó,
es fa daina
el temps meravellat,
es despulla
d’aïllament, reixat,
i neix l’ésser més íntim i lliurat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Passen els trens
fent camí, amunt i avall,
a l’estació
s’aturen uns moments,
hi ha un trànsit íntim
d’entrar i sortir de gent
en aquest dia
d’irradiant abril.
*
Al fons proper,
majestuosos pins,
claror suau
tota rosada a l’ombra,
l’aire feliç
dolçament acarona,
l’esdevenir
és un goig que enamora.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Com han florit
ja les plantes de flor,
com tots els arbres
han tret suaus poncelles
tot deixondides,
dreçades cap al sol,
deixant-se anar
al rodar de la terra.
*
En un tumult
s’empaiten cap a l’èxtasi,
com si la vida
se’ls hi hagués de segar.
No sols humans
tenim la consciència
que en si tot desa
la gran fragilitat.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de les flors, Poemes solars
