Bondat

Els vestits estesos damunt de cadires,

el menjador ple de bruses, faldilles,

tot són robes fines de viure estiuenc.

No em fa lloc l’armari a tant teixit gràcil,

sedes, cotons, llins d’exòtics cosits,

colors escollits, estampats tot auris.

M’agrada envoltar el meu cos de riques

robes exquisides, de càlid abraç,

fent-me atractiva de cop al mirall.

Doncs, substitueixo l’abraçada humana

de tant temps mancada, o bé refusada

pel meu clar voler, que no troba casa,

ni repòs ni escalf, ni allò que li manca,

i les bones robes són bondat portable.

Vestit nou

I fa olor de vestit nou,

escotat, lleu, graciós,

per vestir un cos xamós

moreníssim de la platja.

*

Seda dolça, dibuix nítid,

ple de flors, colors suaus,

lluentor tota l’exquisida,

d’un to verd i blau de mar.

*

El vestit que em posaré

per navegar pels carrers

fins al cos acollidor,

sempre ofert, del meu amor.

Sequera

Gustave Courbet

Visc la xafogor,

pesantor que crema,

amb gust de sequera

dins l’estàtic temps.

*

Una cosa falta,

pot semblar que és aire,

vigor, ànim, gràcia…,

soc defalliment.

*

Han cremat els boscos

nostrats i d’Europa,

per fer de sec brasa

una espurna basta.

*

S’incendien arbres

i a les llars calfades

ni esma ni ganes

de fer moviment.

*

Deixeu que descansi

la còrpora lassa,

deixeu que s’ajaci

fins finir el turment.

Veritat

E. B. Leighton

En un lapse de temps ràpid  entre feineigs

agafo llapis, full, vull arribar al meu centre,

macat, desfigurat, amb substància de dol,

transmutada natura tan lluny del broll del goig.

*

Així visc. Recupero l’energia vital

que vaig rebre just néixer i la deixo surar,

i tornen els colors, l’equilibri suau

que manté l’encanteri damunt la realitat.

*

Respiro més pausat, refaig de nou el pacte

amb altres elements, a més de la desgràcia,

així puc avançar, mig viure i estimar.

*

S’acosta l’univers i jo em sento al seu magma,

la tendresa apareix, pren peu la confiança,

però allò que és veritat és el dol que em dessagna.

Pell amorosida

Tot límit s’esbarria

sota l’embat del sol,

es deixondeix la vida,

s’entendreix tot amor,

la bellesa sospira

a sota la xardor,

es refugia a l’ombra,

que és tota emulsió

de pell amorosida,

de somriure flairós.

És aquesta indolència,

transpirant de fulgor,

on els cossos es criden

i els llavis són cremor,

on les olors-delícia

tornen aroma el món,

i els cabells els deslliga

el sol tumultuós.

Així neix nova vida,

broten les passions,

flueix com una onada

el nostre cor pregon.

Xàfec de nit

Corre el dia net, diàfan,

enllà de la finestrella,

el tren, tot moviment àgil.

*

Núvols densos, lluminosos

juguen dalt del cel, leviten,

blancs com cotó fluix lluent.

*

L’intens xàfec de la nit

he fet rejovenir els boscos,

ha encensat l’aire polit.

*

Tot lluu de fragància nova,

i l’estiu ha fet un gir

just al tombar el mes de glòria.

*

Ja som a primers d’agost

i el sol torna a preparar-se

per l’escomesa i la joia.

Estiu a Barcelona

Vaig al meu món canviant,

immens com un continent,

ombrívol dessota els plàtans,

amb el mar que alena vent.

*

És com la joia infantil

de descoberta i misteri,

tot el món puc aplegar,

tot és meu perquè hi penetri.

*

Volto amples avingudes

d’antics arbres centenaris,

giro cantonades, rondo,

viatgera i ciutadana.

*

Em barrejo en el seu magma,

soc una més que l’habito,

més feliç a cada passa

entre tots, i distingible.

*

L’ombra excelsa m’acompanya,

la ciutat em consent, guia,

als seus carrers soc sagrada

com la dea que l’estima.

Plourà

S’obre el dia lluminós

amb el sol lleu rere els núvols,

com n’és l’aire ja d’humit,

com els arbres agraïts,

com la terra espera espurnes,

ruixats, mullena amb delit.

*

Plourà i es reverdirà

xarrupant d’arrel la pluja,

la saba s’expandirà,

s’enardirà tot boscatge

i amor del pur brollarà

contingut a la plujada.

Deseiximent

Arthur Hughes

Neutralitzo l’horror que m’ha passat,

però té un pes que m’esclafa sencera,

al meu rostre, als ulls hi duc gravat

el no-res, deseiximent que em ferma

dins el clot de la mort, levitat

on sojorno amb la vida baldera.

Dia anorreat

Plora aquest meu dia anorreat

d’un estiu radiant de bellesa,

cou endins nostàlgia i dolor,

solitud, amargor en escomesa.

*

Tinc davant perspectives obertes,

ara el mar, més endavant Venècia,

però el mal que duc incorporat

a la còrpora no em deixa mai de petja.

*

I m’esclafen els vells malsons de nit,

la buidor de totes les grans pèrdues,

i plorosa entre el sol solemnial

titubejo entre florir o perdre’m.

*

La mirada elevo cap al blau

i endins entren olors de sol i espígol,

i l’indret on tinc la cavitat

s’asserena, vol prendre embranzida.