Monthly Archives: Setembre 2021

Delir

Per fer l’amor sempre hi som a punt,

per enfilar-nos als arbres del diumenge.

A les tiges fines els surten arrels

que s’anellen, fermes, a la terra verge.

*

Alguna cosa hi ha sempre al nostre fons

que ens deixondeix fins a oferir-nos, densos.

De tot l’amor, de besos i excitants,

sempre en sortim rejovenits, corpresos.

*

Sense paraules seguim els passos tendres,

entrebleixant, el camí de fer el pa,

del blat madur n’amassem junts la xeixa,

del blau del cel en baixem per pastar.

*

Com nostres ulls, que saben tantes coses,

treballem, rics, deixant-nos encisar,

cercant el solc de les savieses closes

per arribar-nos tant ençà com enllà.

*

Cada un en les mans de l’altre,

seriosos com no es pot dir,

els cossos com un contínum,

escoltant-nos com delir.

Nou cicle

Empal·lideix l’estiu

i deixa enrere una època

de passió, fulgència,

de vida oferta al sol.

*

Tiba, en rodar, la terra,

el giny de l’engranatge

que gira amb tots els astres

duent l’altra estació.

*

Un nou cicle, un misteri

inconcebible encara.

Bo i experimentats,

ens sobta a cada anyada.

Mar grisa

Fa por la teva fosca aigua

d’aquest gris que just verdeja,

amb el sol atrinxerat

darrere boires espesses.

Amaga la seva gràcia

que en allò viu reverbera,

com en tu, mar, transmutable,

delícia o negra quimera.

Just és dia de naufragi,

de funestes embranzides.

Els cossos, mar, que tu atrapis,

són terrestres i perillen.

Escala humana

No flueix res en l’ésser fosc

que soc avui i en aquests dies.

*

Dins devessall de jorns magnífics,

corprenedors dolls d’alegria.

*

No tinc recer on anar a topar,

no hi ha persona on recolzar-me.

*

En mi mateixa he fet solatge,

conscient, plena d’allò que soc.

*

Dona sensible en connivència

amb tota força gegant del món.

*

D’aquí sorgeixo, aquí m’arrelo,

en aquest ordre on gira l’orbe.

*

Aquestes són les magnituds,

a escala humana esgoto el rumb.

Penúria

M’he endinsat en el magma

banal de l’existència,

sense l’amor que em fermi,

sense delit que em toqui,

tan sols hi vagarejo,

desorientada, inerme,

mancances essencials

m’engoleixen en boira.

I soc la dona trista

que es mou només per esma,

sense il·lusió, confosa

en pesantor de dies,

amb els malsons que escanyen,

amb el dolor en sordina,

que abrupte m’amenaça,

que noqueja el meu viure.

El seu borboll latent

en buidor m’esmicola,

desistida, anihilada,

m’esvaeix dintre l’erm

de la solitud fosca,

sense forces ni rem.

No tinc doll ni forment.

Soc en penúria closa.

Aire de mar

Aire de mar delitós,

amb tu el meu cos fa onades

de sol i del blau que maures,

i un ocell vola veloç.

*

Aire de mar, seda alada,

m’acarones amb passió

i el meu cos és l’expressió

dels circells amb què m’abraces.

*

Aire de mar repicant

als meus turons i planures,

ets sensitiu i m’empeltes

del teu art sense mesura.

*

Aire de mar, em consents

fent ressorgir amb mi la vida,

la més pura i més audaç

del teu brollador i signe.

*

Aire de mar, déu ardit,

ets l’equilibri que empenta,

sostens amb la dolça mà

la bellesa del planeta.

*

Aire de mar, cos fadat,

somous l’aigua cristal·lina

i ets de matèria fimbrant,

sense pes, promesa íntegre.

*

Aire de mar, bell esguard,

mous les veles de delícies,

tibes ferm núvols i naus,

i l’oceà al teu tremp vibra.

Setembre actiu

Ve el tràfec ciutadà

de moviment, converses,

presentacions, enteses,

trobades, llampegueig.

Aquest és el meu viure

que tot prest ve a salvar-me

de tota inèrcia fada,

d’aturat estiueig.

Un agost sense pausa

de solitud mudada,

fent goig, sempre honorada

com una dea intacta.

Ara tornen els frecs

d’aquest ball que és continu,

l’aprofundiment ple

en realitats i riscos,

intercanvis, volers,

el desig que es compleixin,

avinenteses plenes

i espurneig d’encanteri.

Escolament

Han escolat l’encís

els llocs que he anat amb tu,

són ja només dolor,

horror de l’esfondrada,

amb el gruix del passat

amb tu, que m’embolcalla,

i va ventant el temps

clavant-me el ganivet,

aquell que tu empunyaves,

convertint-me en mortalla.

Borboll

He perdut la llengua fora de ma casa,

s’ha escolat alhora tota identitat

de qui soc, on vaig, sense renovar-me,

en borboll burgès, enganxós, aliè,

sense tremp ni gràcia. I el pes del passat,

dolorós contrast de l’avui que plana

derrotat, sec d’ànima, en una esclafada

d’un abast astral a la meva vida,

que vol seguir i tiba sols si és traspassada

per ignota màgia. Si no, cloure en pau.

Vent

Giambattista Tiepolo

El meu referent

és la solitud

en aquests carrers

sensuals del vespre,

en un riu de vent

que és un mític déu,

ve de l’infinit,

sol com jo mateixa.