Monthly Archives: Setembre 2021

Aire de mar

Aire de mar delitós,

amb tu el meu cos fa onades

de sol i del blau que maures,

i un ocell vola veloç.

*

Aire de mar, seda alada,

m’acarones amb passió

i el meu cos és l’expressió

dels circells amb què m’abraces.

*

Aire de mar repicant

als meus turons i planures,

ets sensitiu i m’empeltes

del teu art sense mesura.

*

Aire de mar, em consents

fent ressorgir amb mi la vida,

la més pura i més audaç

del teu brollador i signe.

*

Aire de mar, déu ardit,

ets l’equilibri que empenta,

sostens amb la dolça mà

la bellesa del planeta.

*

Aire de mar, cos fadat,

somous l’aigua cristal·lina

i ets de matèria fimbrant,

sense pes, tot promesa íntegre.

*

Aire de mar, bell esguard,

mous les veles de delícies,

tibes ferm núvols i naus,

i l’oceà al teu tremp vibra.

Setembre actiu

Ve el tràfec ciutadà

de moviment, converses,

presentacions, enteses,

trobades, llampegueig.

Aquest és el meu viure

que tot prest ve a salvar-me

de tota inèrcia fada,

d’aturat estiueig.

Un agost sense pausa

de solitud mudada,

fent goig, sempre honorada

com una dea intacta.

Ara tornen els frecs

d’aquest ball que és continu,

l’aprofundiment ple

en realitats i riscos,

intercanvis, volers,

el desig que es compleixin,

avinenteses plenes

i espurneig d’encanteri.

Escolament

Han escolat l’encís

els llocs que he anat amb tu,

són ja només dolor,

horror de l’esfondrada,

amb el gruix del passat

amb tu, que m’embolcalla,

i va ventant el temps

clavant-me el ganivet,

aquell que tu empunyaves,

convertint-me en mortalla.

Borboll

He perdut la llengua fora de ma casa,

s’ha escolat alhora tota identitat

de qui soc, on vaig, sense renovar-me,

en borboll burgès, enganxós, aliè,

sense tremp ni gràcia. I el pes del passat,

dolorós contrast de l’avui que plana

derrotat, sec d’ànima, en una esclafada

d’un abast astral a la meva vida,

que vol seguir i tiba sols si és traspassada

per ignota màgia. Si no, cloure en pau.

Vent

El meu referent

és la solitud

en aquests carrers

sensuals del vespre,

en un riu de vent

que és un mític déu,

ve de l’infinit,

sol com jo mateixa.

Art

Enmig la xafogor

del meu país d’estiu

faig els camins sabuts,

el cos buit de carícies,

*

el meu estèril temps

posat damunt la pell

sota un sol que reclama

penombres d’una cambra,

*

sentits incandescents

i tot l’amor xopant-se

del miracle d’amar-se,

d’aquell art més roent.

Mític

Amb tu tot era mític,

sense que sabés encara

el monstre que et corroïa.

*

Un enamorament

absolut, del tot latent

en el meu ésser sens màcula.