Penúria

M’he endinsat en el magma

banal de l’existència,

sense l’amor que em fermi,

sense delit que em toqui,

tan sols hi vagarejo,

desorientada, inerme,

mancances essencials

m’engoleixen en boira.

I soc la dona trista

que es mou només per esma,

sense il·lusió, confosa

en pesantor de dies,

amb els malsons que escanyen,

amb el dolor en sordina,

que abrupte m’amenaça,

que noqueja el meu viure.

El seu borboll latent

en buidor m’esmicola,

desistida, anihilada,

m’esvaeix dintre l’erm

de la solitud fosca,

sense forces ni rem.

No tinc doll ni forment.

Soc en penúria closa.