Monthly Archives: Octubre 2021

Respir

Plou tendrament

dins l’atmosfera blava,

cauen les gotes

en la claror subtil

damunt jonquills,

carrers tènues, arbrades,

xopant la terra

plena d’arrels nuades.

Deixen bassals

com miralls d’infinit

damunt els clots

de terres i voreres.

En la humitat

borrosa hi ha el respir

de tots els éssers

que avui vivim, delebles.

Guerra

Què puc mirar del món

si la foscor m’emplena,

on és l’encís frapant

que cada cosa ofrena.

Sí, és al seu si mateix,

només que no el puc veure,

els sentits obstruïts

per dolorosos greuges,

perquè he d’estar a l’aguait

i esquivar l’estocada,

el meu cos xarbotant

l’angoixa que l’esclafa.

Sembla plàcid el món,

però amaga una cruel selva,

sota el bosc lluminós

espècies es cruspeixen.

Així també el meu orbe,

civilitzat, mundà,

on a cops s’obren treves

dins la lluita sagnant.

Com tots els animals,

ens cal mesurar forces

i empunyar amb el cor fred

les armes que es disposen.

Potser farem les paus

just per una altra treva.

La guerra seguirà,

de molts fronts ens assetja.


Què puc mirar del món si la foscor m’emplena,

on és l’encís frapant que cada cosa ofrena.

Sí, és al seu si mateix, només que no el puc veure,

els sentits obstruïts per dolorosos greuges,

*

perquè he d’estar a l’aguait i esquivar l’estocada,

el meu cos xarbotant l’angoixa que l’esclafa.

Sembla plàcid el món, però amaga una cruel selva,

sota el bosc lluminós espècies es cruspeixen.

*

Així també el meu orbe, civilitzat, mundà,

on a cops s’obren treves dins la lluita constant.

Com tots els animals, ens cal mesurar forces

*

i empunyar amb el cor fred les armes que es disposen.

Potser farem les paus just per una altra treva.

La guerra seguirà, de molts fronts ens assetja.

Diamants

Sol meu enlluernador,

tornes a la fi d’octubre,

tot el cel és un verger

i la terra resplendent

en respira els seus efluvis.

*

Com diamants a les fulles

són les gotes que van caure

ahir, en la tarda de pluja,

preses dins de la natura,

per la vida atresorades.

*

Transparència i formosor

que lluu sota el sol que inunda,

i deixa solatge espès

en l’espai oval i obert

de les conques que l’acullen.

Terra viva

Voldria explicar

que ja vull marxar,

desitjo un trosset

just de paradís

amb plantes, ocells,

dragonets, rosers,

terra viva als peus,

fullams generosos.

*

La casa petita,

per mi, en tinc prou,

ja m’he despertat,

bon vent, barca nova.

Em ve una altra vida,

moc un meu puntal,

canvio d’hostal,

ho de fer possible.

Punyent nostàlgia

Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,

és així buida la remor de ma vida,

torna a ser estiu i per sort soc més lliure,

l’any passat era el de pandèmia infausta.

*

Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,

m’he anat fent gran tal com anys succeïen,

un rere l’altre, i així el nostre velam,

espellofat, lluny de la jovenia.

*

Soc ben formosa dona de seixanta anys,

i no crec pas  tampoc que passi ara

un amor com quan en tenia vint,

iniciàtic, sender fet de miracles.

*

N’hi haurà prou amb aquest anar vivint,

amb els meus plans, i somnis, i viatges?

Pulsió d’amor mai no anorreada,

punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.

Sense marca

Així jo vivia,

dies que rodaven

d’un octubre esplèndid,

tot temps sense marca,

el meu ésser làbil

a l’escena plàcida,

sense cap dolor,

sense passió,

agraint només

la llibertat dada.

Llums de la nit

Com m’agradava tenir una vida eterna,

amb quina fondària no se’m presentava,

com l’exposava per saber-ne els misteris,

la bellesa íntima que constituïa.

*

Les llums de la nit n’eren el presagi,

tot home de nacre un món oferia,

dens per endinsar-hi, i entrar al paradís,

mai més no sortir-ne. Fins lliscar en un altre.

*

No n’hi havia prou, de penetrar en un,

tants nois i tan tendres, tan amanyagables,

tan oferta pell d’amor condensant-se,

dins l’existir ardent, tant viure extasiable.

*

Vibraven de nit els somnis potents,

de camins cruixents, d’amors iniciàtics,

i d’immenses vides, totes començables,

el desig de viure fondament miracles.

*

L’enamorament màgic de la nit,

tot era possible, les passions salvatges

com se’ns van donar, també abandonar,

sense pal·liatius, l’encís perbocant-se.

Feriment

És aquest fred que comença.

que arrauleix la solitud,

que ho xopa tot de tristesa

*

en un  lloc desballestat

de sol pàl·lid impostat,

de suburbi a la intempèrie,

*

i cauen gotes amargues,

descoratjades, d’angoixa

i el feriment s’allargassa.

Tardor polida

Tarda radiant d’octubre,

ja màniga llarga al braç,

tota energia s’aviva,

llampurneja jovial.

*

L’aire net de fantasia,

encisada lluminor,

neixen noves alegries,

onegen en volior.

*

Vidres, miralls reflecteixen

la polida lluentor,

estació fetillera,

vivaç, colgant la llavor.

Dea mítica, la mar

Dea mítica, la mar,

que en el seu oneig predica

els mil·lennis reculats

submergits als seus abismes.

*

Passeja el seu remoreig

a tot l’orbe que acarona

amb el vigor musculat

dels corsers que duu a les ones.

*

Empelta’m amb la potència

del teu invencible viure,

tu que tant has intimat

amb l’ésser bo que en mi habita.