Daily Archives: 9 Octubre 2021

Estació reclosa

Ve el més proper setembre,

ple de ferma energia,

arribant més terrena,

en tram horitzontal.

*

No és pas de dalt, solar,

amb els rajos continus

de l’estiu, punxedissos,

lliurats en vertical.

*

Estació reclosa,

més en humana senda,

de viu motor vibràtil

rodolant a consciència.

*

Jo sento el seu girar

d’activitat concisa,

de jerseis estirats

del fons de tots armaris

*

per la humitat que fibla,

pel sol que ara s’amaga,

per una freda brisa

que d’hivern va flairant.

Absència

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,


immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.


La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,


he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.


La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,


mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Tren de nit

Va perforant la nit

el tren que viu fa via,

en l’hora que aquest dia

ha clos el seu renou.

*

Nit de negror compacta

que ens envolta completa,

hàbitat dels alts astres

estrany a la consciència.

*

Volem arribar a port

i córrer cap a casa,

entre els petits carrers

de l’experiència humana.

*

I traspassar el portal

de la clova que ens guarda

la intimitat intacta,

ja nus, del tot salvats.

Tenalla

Bé el cop de dalla

enmig del món tot plàcid,

esperitats,

ens tornem a abismar,

s’estreny de sobte

la tenalla que aixafa

la gola, el cor,

l’aire per respirar.

*

Torna a ser incert

cada puntal per viure,

hem de cercar

d’un arrap com surar,

i en tot esforç

gegant que se’ns genera

ja mig morim

sense tornar a renéixer.

Olor de pins

Deliciós jorn de setembre

de vent humit, de frec vibrant,

el sol lluu ferm al cel celeste

d’esplendorós blau escampat.

*

Es fan més vius tots els contrastos,

el nostre astre just ha girat

un petit tram la rodonesa

d’aquesta terra on som estadants.

*

Fa olor de pins, de pinyes noves,

de fruits caiguts al terra ric

d’aquesta pàtria, estació àuria,

que és la tardor que ara ens somriu.

Bala

Al plexe del meu amor,

aquí ha impactat la bala,

destruint-ho al seu pas tot.

*

L’ordre ferm en què em basava,

tot el fervor que em guiava,

la salut del cos formós.

*

Com redreçaré els pedaços,

inerme, sense emparança,

quan de mi està en contra tot.

Atzagaiada

I soc només

un ésser a mercè

de l’univers

-la mateixa substància-

que m’ha creat

i dotat de sentits

a la mesura

d’aquesta espècie humana.

*

Un animal

que cerca de perviure’s

en l’equilibri

essencial que defensa,

sempre buscant

el racó més estable,

tot batallant

per mantenir-se indemne.

*

Amenaçat

constant per totes bandes,

depredador

amb temor que el depredin,

l’atzagaiada

li arriba esmolada,

com n’és de fràgil,

convuls, quant dol no aplega.

Rodadissa

Em ve la música buidada de tot somni

d’aquests meus versos que jo voldria escriure.

Està esgotat el meu viure, no afina,

no rep l’embat de cap nova energia,

*

un transformar-me en matèria vibrant,

transparent, clara, remorosa, exultant,

solcant un món just desvetllat en mi,

trencant la rècula d’aquests infinits dies,

*

sense penar, però amb una rodadissa

feta de temps que es repeteix, que cau.

Del tot a punt n’és l’ésser meu serè

*

que empal·lideix dins quotidianitat,

sols l’alegria vull pel meu cos i fat,

tot vessant versos magnífics, musicats.

Vidre trencadís

I com plovia

en les nits isolades,

queien les gotes

com vidre trencadís,

densa atmosfera

sideral que rodava

fent espirals

del temps atapeït,

girant, segant-me

de tota vida humana,

vida existent

cada cop més llunyana.