Daily Archives: 20 Octubre 2021

Dea mítica, la mar

Dea mítica, la mar,

que en el seu oneig predica

els mil·lennis reculats

submergits als seus abismes.

*

Passeja el seu remoreig

a tot l’orbe que acarona

amb el vigor musculat

dels corsers que duu a les ones.

*

Empelta’m amb la potència

del teu invencible viure,

tu que tant has intimat

amb l’ésser bo que en mi habita.

Mar malabar

Mar de crinera solar,

artista malabar que hisses

els teus cavalls fets d’onades

salvatges i incontenibles.

*

Mar brava que alces en mi

l’energia que gravita

dintre l’aire que t’empeny,

dens de fragància infinita.

*

Les gavines et festegen

colrades de la llum límpida

que al teu teixit s’expandeix

a totes ribes que arribes.

*

Mar de somnis palpitants,

seré com tu, espargint-me

entre el teu aire i el cel

quan traspassi aquesta vida?

Infinit crit

De nit records

que no són meus

van colpejant-me

a dins del somni.

*

Així de nou

una infantesa

del tot aliena

sofreixo i visc.

*

És tan sols plena

d’atroç angoixa

pel patiment

d’éssers, persones.

*

Un dolor antic

per tot el mal

de la infantesa

en mi inserit.

*

A casa meva,

d’un homenot

cruel, maleït.

Així ho revisc.

*

Nous escenaris

fan de suport

al cec patir

d’infinit crit.

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.

Rigors

Clocpiu aquest dia

de boira blavissa,

de núvols que escampen

sols malenconia,

de les flors que pengen

del passat estiu,

ja fosa la glòria

del sol a l’alçària

amb els rajos fixos

sense ni una màcula.

*

Així, amorfament,

un dia d’octubre,

dins de la tardor

d’un mes completat,

miro aquest meu món,

reflex del meu dintre,

anant cap a hivern,

caient en un cicle

que no alça els amors,

que enfonsa en rigors.

A terra

M’ha fet caure a terra

l’ultima estocada,

perdo l’interès

per la vida, els altres,

*

ni per mi mateixa

tinc d’amor solada,

la gràcia del món

cau en davallada.

Perible

De l’última patacada

resto a terra ben macada,

amb la foscor que m’inunda,

plena de la indiferència

més temible, inhumana.

*

Sens respirar hàlit de vida,

en l’inframon aclofada.

Aquí resto, inamovible.

*

No puc lluitar més, perible

resto a terra anhilada.

Que m’escombrin amb la brossa,

sé que res vindrà a aixecar-me.