Punyent nostàlgia

Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,

és així buida la remor de ma vida,

torna a ser estiu i per sort soc més lliure,

l’any passat era el de pandèmia infausta.

*

Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,

m’he anat fent gran tal com anys succeïen,

un rere l’altre, i així el nostre velam,

espellofat, lluny de la jovenia.

*

Soc ben formosa dona de seixanta anys,

i no crec pas  tampoc que passi ara

un amor com quan en tenia vint,

iniciàtic, sender fet de miracles.

*

N’hi haurà prou amb aquest anar vivint,

amb els meus plans, i somnis, i viatges?

Pulsió d’amor mai no anorreada,

punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.