Venècia meva, grans vestits de flors,
cabellera estesa a l’embat del sol.
Imatge daurada, ben bruna, ben rossa,
sempre extasiada entre els miralls d’aigua
dels canals lluents, fluents fins l’Adriàtica.
Tothora el somriure dolcíssim, commòs,
l’esguard infinit, mar i salabror.
Llarguíssims camins per carrers i places
amb arquitectura de somni entranyable,
capvespres encesos, toquen les campanes,
bellíssims museus d’obra veneciana.
Tumult al transport ple a vessar, aquàtic,
tota meravella del món, abastable.
I s’hi fan les cites damunt de les aigües,
vine al Paradiso perduto a trobar-me.
Somni alçat, creat, matèria i miracle.