Venècia meva

Venècia meva, grans vestits de flors,

cabellera estesa a l’embat del sol.

Imatge daurada, ben bruna, ben rossa,

sempre extasiada entre els miralls d’aigua

dels canals lluents, fluents fins l’Adriàtica.

Tothora el somriure dolcíssim, commòs,

l’esguard infinit, mar i salabror.

Llarguíssims camins per carrers i places

amb arquitectura de somni entranyable,

capvespres encesos, toquen les campanes,

bellíssims museus d’obra veneciana.

Tumult al transport ple a vessar, aquàtic,

tota meravella del món, abastable.

I s’hi fan les cites damunt de les aigües,

vine al Paradiso perduto a trobar-me.

Somni alçat, creat, matèria i miracle.