Monthly Archives: Desembre 2021

Lava encesa

John Collier

El nostre és
el regne de la mort,
on jo soc
un esclat de dolor,
i l’horror
de què s’ha de parlar
es sacseja
com una lava encesa.

Sols els ulls
penetrants de l’abisme
són el nostre
breu, estàtic contacte,
i entremig
passa l’inhumà aire
que em descarna
fins l’os i em petrifica.

Esglaons

Que antic que és el món
i jo, com soc d’ínfima,
com coneix el mar
que la vida fina,
ell que amb cada onada
gira un floc de temps.
Com és d’esplendent
el món on s’arriba,
com és de vibrant
l’amor que suscita
per tornar a engendrar
vida sobre vida,
eterns esglaons,
passeres rabents.

Perible

De l’última patacada
resto a terra ben macada,
amb la foscor que m’inunda,
plena de la indiferència
més temible, inhumana.

Sens respirar hàlit de vida,
en l’inframon aclofada.

Aquí resto, inamovible,
no puc lluitar més, perible
resto a terra anihilada.
Que m’escombrin amb la brossa,
sé que res vindrà a aixecar-me.

Per res

Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre.
Vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.

Aire floral

Alfredo Ramos Martínez

Floral és el meu aire,
el que em nodreix i em bressa,
el que amb volts circulars
fa rotllana al meu ésser,
el que fa dolços dies
sempre curulls de sol
el que m’aplega tota
en totes dimensions.
Quan anava amb la mare,
felicitat més meva,
entre aquesta natura,
privilegi de terra,
fins avui, i últim jorn
en què tindré existència.
És l’aire més gemat,
el sol més captivat
d’aquest rodó planeta.
Aquí és lliure, nimbat,
tot ofert, desfermat,
curull de gràcia plena.

Nit dempeus

Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.

Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.

Horitzó càlid

Em moc entre misteris,
directa, en els meus dies,
tots relluents, gemats,
que s’aixequen feliços,
curulls d’expectativa.

I miro l’horitzó
que m’acull càlid, ros,
i sento orgull de mi,
que sé reconvertir
solitud en tresor.

A fora, la nit

El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.

Sense estimar

Sense estimar és
la fi de tot,
un viure amb
minses llumetes,
un estat pla
de llavi tort,
la inútil sang
que el cor bombeja.

A mils

Dins la buidor que hi ha en ma vida
sense absolut intimitat
d’una persona amb qui junts viure,
cerco bellesa, humanitat,
la companyia, el formar part
de la natura, el llinatge humà.
Soc bella i rica, soc lluitadora,
tinc energia sana, feliç,
soc creadora, soc dona jove
que dels meus versos n’he fet a mils.
Potser espero que faci un gir
del tot insòlit la meva vida,
potser aquesta buidor concisa
podré esvair-la. Vindrà un amic.