Daily Archives: 26 Desembre 2021

Terrorisme

És el matí
de fort sol i ombres
i un encís
com quan infants,
però em crema el pit,
fa mal l’estómac
pel terrorisme
que em va assetjant.
Em volen fer
fora de casa
o bé xuclar-me
en diners sang,
és la condemna
a què em sotmeten,
a què m’enfonsen,
tot i il·legal.
Tota l’angoixa
que duc al cos
bull, es contrau,
navega venes,
és un verí
d’àcida bilis
que fa cor agre
que fa el cor negre.
Per res no puc
resistir sola,
jo que per mi
vull la bellesa,
la pau més gran
d’aquesta terra,
clara alegria,
goig, descoberta.

Als meus amics,
gràcies immenses.

Llluita cruenta

No tinc paraules ja gairebé,
entre trasbalsos m’he esgotat,
segueix el temps sempre endavant
amb la natura enamorada,
amb l’escalfor del jorn de sol,
i jo segada del vital món.
I així em desperto a mitjanit
amb el cor que va a batzegades.
No tinc ni el cos ni la meva ànima
ben assentats, tot se’n va avall,
estic cerclada per tots cantons
just per voraç rapinya d’orcs.
Briva rapaç i degradada
que avui ataca per tots costats,
així arremet amb estocades
mesella al gruix de sang que raja.
És terrorisme, lluita de classes
on avui tots som vulnerables.
Batallaré, lluita cruenta,
defensaré el que és casa meva.

Ajornament

Horitzó ple d’alegria
torna al meu recer, m’acull,
els dies per transitar-los,
països per explorar-los,
i la meva poesia
que obre panys que van a estances
noves i vivenciables,
dimensions totes meves
de qui soc, del meu talent
que com humana recapto
i com tot ésser abasto
mentre soc al tremp del viure
amb la punyent energia
de l’immens fervor vital.
M’assec altre cop en mi,
el meu entorn posseeixo,
s’ajorna aquesta amenaça
del voltor que s’abalança
sobre el fetge ja sagnant.
S’ha asserenat el meu viure,
tot i presta, tot i activa,
entre fruint i lluitant.

Espai

Henri Lebasque

Agafo embranzida
cap a objectius clars,
fent pinya amb els altres
m’he de defensar,
m’hi acordo amb ganes,
no puc acceptar
ni setges ni abusos,
ni gent condemnar.
I segueixo encara
al meu paradís,
soc feliç entre arbres,
plantes tropicals,
tresors del meu pati,
vegetació
intensa, floral…
i tot en qüestió.
Serà dura lluita
però reeixiré,
tindré el meu espai
i allà hi moriré.

Dos

No ve l’amor vestit de rosa
ni en un marc enlluernant,
ve de trobades per on s’escorre
ràbia i dolor, consol, combat.

Allà on s’expliquen els atemptats
contra persones i drets humans,
aquí ens trobem, ferms, disposats,
la nostra vida allà bategant.

Aquí s’escapen nostres esguards
i la mesura de l’escalfor
que acull el cos de qui hem triat,
aquí les mans que sanen dols.

I en el conhort de tot l’embat
de savieses noves i antigues,
dos s’han trobat, dos s’han pensat,
volen estrènyer el goig que els lliga.

Sol de desembre

El cel pur de desembre,
carícia suavíssima,
serenitat de temps
i el meu garbuix de vida

on sempre em cal tibar
i maldar a redreçar
en plena soledat
per tornar a l’equilibri.

L’aire fa olor de fred,
el nostre fred del sud,
escalfat pel gran sol
constant i irreductible.

Així vull ser, com ell,
forta i definitiva
davant les llevantades
que em somouen el viure.

Resistint

Somoguda
pel retorn de la nit
en andanes
sutjoses, soterrades,
caic a pes
amb el llast que m’esclafa,
encalçada
per pena i soledat.
Mai no es pot
fugir, dono la cara
i sencera
m’exposo a l’avatar.
Lluitaré
resistint amb seny, rauxa,
a l’espera
de reeixir i guanyar.

Pròrroga

Julio Romero de Torres

Aquests són els dies
d’un temps de termini,
i entretant vivint,
fent actes precisos,
marcant jorns concisos
amb encertats fets,
i arribar al final
amb asos i guanys.
Tenint la certesa
que és el camí digne,
amb el cap alçat,
l’ànima expandida.
I Nadal que arriba
amb dolçor, gemat.
Un camí possible
ja se m’obrirà.

Guerra

Què puc mirar del món
si la foscor m’emplena,
on és l’encís frapant
que cada cosa ofrena.
Sí, és al seu si mateix,
només que no el puc veure,
els sentits obstruïts
per dolorosos greuges,
perquè he d’estar a l’aguait
i esquivar l’estocada,
el meu cos xarbotant
l’angoixa que l’esclafa.
Sembla plàcid el món,
però amaga una cruel selva,
sota el bosc lluminós
espècies es cruspeixen.
Així també el meu orbe,
civilitzat, mundà,
on a cops s’obren treves
dins la lluita sagnant.
Com tots els animals,
ens cal mesurar forces
i empunyar amb el cor fred
les armes que es disposen.
Potser farem les paus
just per una altra treva.
La guerra seguirà,
de molts fronts ens assetja.

Perible

De l’última patacada
resto a terra ben macada,
amb la foscor que m’inunda,
plena de la indiferència
més temible, inhumana.

Sens respirar hàlit de vida,
en l’inframon aclofada.

Aquí resto, inamovible,
no puc lluitar més, perible
resto a terra anihilada.
Que m’escombrin amb la brossa,
sé que res vindrà a aixecar-me.